divendres, 11 de maig del 2012

La fotografia documental al Vietnam: el rostre de la guerra



La guerra del Vietnam marca un abans i un després en la història de la fotografia documental i del fotoperiodisme en general. Per una banda és la culminació d’un procés evolutiu. Amb la Primera Guerra Mundial comença a donar els seus primers passos el fotoperiodisme de guerra; amb la segona, dóna un gran salt endavant (com també en la Guerra Civil Espanyola) i assoleix un protagonisme destacat. Amb el temps, fotografies com la del milicià caient, de Robert Capa, o les del desembarcament de Normandia esdevenen mítiques. És la culminació de la cultura visual de masses. Desenvolupen tota una iconografia de guerra i queden fixades en l’imaginari de la població. Però és amb la guerra del Vietnam, quan el fotoperiodisme arriba al seu punt àlgid, en la manera d’expressar i analitzar els esdeveniments, però també en la força amb la que influeix a la opinió pública. En aquest sentit, ajuda la llibertat d’expressió, del qual els Estats Units han esdevingut garants. Per això, el fotoperiodisme al Vietnam marca “un després”. Aquesta absoluta llibertat d’expressió acaba sent contraproduent pel govern nord-americà, ja que davant les dramàtiques imatges que arriben sobre el conflicte, la opinió pública acaba demanant, en massa, la retirada de les tropes del Vietnam. Tant la televisió com el fotoperiodisme esdevenen una potent arma contra la potència nord-americana. A partir de Vietnam i fins els nostres dies, el fotoperiodisme de guerra es controla molt més. És doncs, per aquest seguit de factors, que en aquest conflicte, tindrà la seva màxima força.

Grans agències de notícies, com Associated Press, o importants grups com Magnum Photos, en la seva vessant fotoperiodística, també es deixen veure a la guerra del Vietnam. Els fotògrafs capten la dura realitat del conflicte, però alhora també creen grans obres d’art. És el cas d’Eddie Adams, Nick Ut, Henri Huet, Horst Faas, Philip Jones Griffiths, Don McCullin i Larry Burrows.

La fotografia més dramàticament cèlebre de la guerra del Vietnam és segurament la que li va donar el premi Pulitzer a Nick Ut el 1973. A The Terror of War, Ut retrata com una sèrie de nens i nenes, una sense roba, fugen d’una zona on l’exèrcit sud-vietnamita ha llançat un atac amb napalm. La força de les imatges és tant contundent que provoca un fort impacte en l’opinió pública nord-americana, fins al punt d'entendre aquesta fotografia com el  desencadenant de la retirada dels Estats Units de la guerra.
Una altra famosa fotografia sobre la guerra del Vietnam és la d’Eddie Adams. Guanyadora també del premi Pulitzer el 1969, és una imatge que queda gravada en la retina de la població nord-americana gràcies a la brutalitat del segon en la que és captada. El cap de la policia sud-vietnamita, Nguyen Ngoc Loan, executa a sang freda un membre del Vietcong que ha estat fet presoner durant l’ofensiva del Tet (1968). El fet que l’assassinat es produeixi en una via pública, a la localitat de Saigon, la fa encara més descarnada. Adams es disculpa temps després, degut a la repercussió que té la fotografia: “El general matà aquell Vietcong. Jo vaig matar el general amb la meva càmera. Les fotografies continuen sent les armes més poderoses del món. La gent se les creu, però els fotògrafs menteixen, encara que sigui sense manipulació. Només són mitges veritats. La fotografia no deia: Què faries si fossis el general en aquell mateix moment, en aquell lloc, i agafessis aquell assassí que havia acabat amb la vida d’un, dos, tres americans?”.

Larry Burrows es guanya la fama d’intrèpid gràcies a les seves instantànies a primera línia del front i la seva sang freda alhora de captar moments dramàtics.
Tanta és la seva temeritat que acaba morint el 1971 a Laos, durant una missió de l’exèrcit dels Estats Units. Una de les obsessions de Burrows és mantenir la perfecció tècnica de les fotografies tot i la dificultat del context. Un exemple, és la que acaba sent portada de la revista Life (més a dalt, 1965). Un helicòpter nord-americà aterra per a salvar dos soldats ferits. Tot i la tensió del moment, Burrows aconsegueix enfocar perfectament el tràgic rostre del soldat que es manté il·lès, que sembla demanar ajuda. La segona, ja en color (1966), il·lustra com tot i els horrors de la guerra, els fotògrafs passegen quasi tranquil·lament, com si estiguessin en el seu món, per a buscar la millor imatge, però la distància entre el lloc d’acció i el fotògraf és cada cop més estreta.

El 1968, Don McCullin, fotògraf britànic expert en esdeveniments dramàtics, retrata la tensió i la por en estat pur. La commoció del marine nord-americà és captada amb el seu màxim exponent a través del seus ulls i la postura del seu cos. No sabem què mira el soldat, però la cara de pànic ho diu tot. McCullin ho explica així: “Em vaig ficar en una gran batalla amb el 5è Regiment dels Marines dels Estats Units a Hue, la major de la guerra del Vietnam. Després de dues setmanes allà veient cadàvers a escassos metres d’on dormia, vaig tornar a casa una mica tocat mentalment. Però tenia la millor sèrie de fotos que fet mai”.

Un altre dels fotògrafs que assoleix prestigi i celebritat amb la guerra del Vietnam és Philip Jones Griffiths. El 1971 publica el llibre de fotoperiodisme Vietnam Inc., una altra de les obres que ajuda a l’opinió pública a decantar-se contra la guerra i a pressionar el seu govern. Jones Griffiths busca el contrast entre els soldats nord-americans i el civils vietnamites en les seves fotografies, en molts casos, un contrast d’humanitat. Busca imatges que no surtin als telenotícies, que castiguin en part als Estats Units per les seves accions. Membre de Magnum Photos des de 1967, les seves fotografies han estat portada de
nombroses revistes en tot el món. Respecte a la guerra, afirma que “no sóc dels que disfruten amb la violència, la detesto. Però en situacions de guerra, necessites tenir el cap fred i distingir entre realitat i por. Si no ho fas, es fàcil que moris.” Un exemple de la seva obra és la fotografia que va prendre el 1968 a Saigon. Una refugiada camina confosa entre les runes després d’un atac nord-americà, que pretenia acabar amb els franctiradors del Vietcong. Els civils també en són víctimes.

Per acabar, la premiada fotografia de Horst Faas amb el Pulizter de 1965. Magnífica no només pel moment, sinó també per la manera d’enquadrar l’escena. El contrast entre el poder d’uns i altres és evident. Un pare sosté amb els seus braços el cadàver de la seva filla mentre demana explicacions als soldats sud-vietnamites.

 

dimecres, 9 de maig del 2012

La librería ambulante, de Christopher Morley

En una llibreria podem trobar sovint autèntics totxos, novel·les primoroses, èpiques, sovint interminables, amb infinitat de personatges i històries que ens fan reflexionar fins i tot sobre la nostra pròpia existència. Però també, de tant en tant, amagats tímidament entre els colossos de la literatura, trobem petits diamants en brut, històries breus però engrescadores. Aquest és el cas de "La librería ambulante" (1917).
 
Helen McGill és una dona que arriba a l'equador de la seva vida amb la creixent sensació de monotonia i semi-esclavitud respecte el seu germà Andrew, un escriptor de certa reputació. Cansada de la rutina, decideix comprar el Parnàs, una llibreria ambulant, a l'enigmàtic professor Mifflin i viatjar per la Nova Anglaterra de principis de segles a la recerca d'experiències vitals.

 
"La librería ambulante" és un quasi un conte, podriem dir també que és quasi una "road movie", o una oda a la lectura. La primera novel·la de Christopher Morley (1890-1957) transmet inocència i frescura a parts iguals. El viatge del Parnàs enganxa des del primer moment. Amb una barreja de claredat literària, ritme narratiu, certs tocs d'humor i evocadors paisatges de l'Amèrica rural, aquesta història es converteix en una petita (i breu) joia per a la lectura.