Interessant exercici el que fa John Lukacs en aquest breu assaig de no més de dues-centes pàgines. Si la Història s'ocupa de l'estudi del passat, ell reflexiona sobre el present, i sobretot, el futur d'aquesta disciplina. Què vol dir això? Doncs que no només es fixa en l'interès per la Història en el món actual, sinó també què pot ser d'ella en els pròxims anys, i si es pot ser optimista respecte a l'ofici de l'historiador. No es tracta aquí de profetitzar, sinó més aviat de descriure unes sensacions: cal ser pessimista? Es pot ser optimista? Lukacs, amb una dil·latada trajectòria historiogràfica i una notable comprensió sobre el passat segle XX, és una veu més que autoritzada.Lukacs presenta en primer lloc el món que rodeja l'historiador. Quin paper ha desenvolupat en la societat al llarg del temps, quin tipus de poder té com a "registrador" del passat, quins problemes pot arribar a comportar per a la veritat històrica l'impuls dels nacionalismes, perquè l'historiador també es mou per modes passatgeres, etc. Però també posa sobre la taula problemàtiques que afecten l'esdevenir de la professió: quin paper tenen les noves tecnologies en l'exercici de la disciplina, poden ajudar o més aviat poden arribar a ser una amenaça per a la veridicitat, tan de fonts com de testimonis? I és més, poden afectar les noves teconologies a l'ensenyament de la Història? La dificultat rau en trobar el límit on aquestes ens deixen d'ajudar i comencen a fer-nos la vida impossible.
Altres realitats de les que parla Lukacs tenen un abast més global. Per una banda, assegura que si bé l'interès per la Història ha crescut en les darreres dècades, la lectura ha disminuït notablement. Podem parlar de crisi en aquest sentit? Per altra banda, ens explica que creix la idea que la Història és important pel saber, però la ignorància d'Història va a més, especialment en la política. El tòpic aquell "d'aprendre dels nostres errors per a no tornar-los a repetir en el futur" és més certa que mai segons ell. Per això recull una magnífica sentència d'un clàssic com Ciceró: "La ignorància del que va succeïr abans que nasquéssim ens converteix en nens eterns".
I finalment, el que sigui possiblement el tema central de l'assaig, o almenys el més interessant. Lukacs planteja el debat de la Història com a ciència o com a literatura. És veritat que l'estudi històric ha de ser científic, rigurós i meticulós, però ell reivindica la Història com a literatura. L'historiador està més aprop del novelista que no pas del físic i això s'ha de notar. Reclama una relació més estreta entre la novela i l'estudi històric, lloant les obres clàssiques, sobretot decimonòniques. La Història ha d'enganxar al públic a través d'una bona narrativa i no pot convertir-se en una fosca cova on quatre estudiosos discuteixen sobre temes intranscendents sense que la societat els pugui ni els vulgui entendre.
