Sudàfrica, segle XIX: la guerra i el naixement d'una Unió racialment desigual

La historiografia tradicional sobre l’Imperi britànic sempre recorda la guerra sud-africana (1899-1902) com una guerra entre blancs (“a white man’s war”), una guerra que enfrontava la colònia del Cap contra les Repúbliques afrikaners. És difícil sostenir ja aquesta sentència sobre un conflicte que es va desenvolupar en un territori ocupat, majoritàriament, per homes i dones de raça negra. Molts estudis ha sorgit les darreres dècades reivindicant el paper dels negres en la guerra, no solsament com a principals víctimes, sinó també com a simples partíceps en l’àmbit militar, o fins i tot, alguns beneficiats per l’esfondrament boer al final del conflicte.

Després de resseguir el tractament que van fer estats i colònies del tema racial durant les dècades finals del segle XIX, no és d’estranyar que els negres africans de l’Àfrica del Sud dónessin suport de forma majoritària a l’Imperi, amb l’esperança que en el cas d’una victòria britànica, els drets (ja de per si restrictius) concedits a la colònia del Cap s’estenguéssin a tota l’Àfrica meridional.

Thomas Pakenham escribí una dels primers llibres centrats exclusivament en el conflicte sud-africà, i amb el temps s’ha convertit en una obra de referència. Destacava que aquesta guerra, que en principi no havia de durar més tres mesos, s’allargà fins quasi els tres anys, per “convertir-se en la més llarga, costosa, sanguinària i humiliant de totes les guerres en les que Gran Bretanya havia participat entre 1815 i 1914”. Descartà que l’or fos la causa principal per la que l’Imperi entrava en guerra, malgrat que els interessos de les grans companyies mineres estaven en joc i la seva implicació estigués fora de dubte: els contactes entre Alfred Milner i Albert Beit són constants durant aquests anys.

La primera part del conflicte no durà més d’un any. En aquest lapse de temps, els britànics aconseguiren annexionar-se els dos Estats boers i convertir-los en colònies. Però l’enfrontament encara no havia acabat, perquè els afrikaners, lluny de considerar-se vençuts iniciaren una llarga i cruenta guerra de guerrilles. L’exèrcit britànic, com a resposta, adoptà una estratègia devastadora: política de terra cremada, destrucció de granges (un total de 30.000), magatzems i bestiar, i la construcció de camps de concentració per a les dones i els nens, possiblement la més polèmica de les maniobres britàniques en moltes dècades. Un total de 28.000 persones moriren aproximadament en aquests camps com a conseqüència de la superpoblació de l’espai, la mala nutrició i les nombroses malalties. Aquest fet esdevingué un autèntic escàndol per a la premsa i la opinió pública de la metròpoli. Era la primera vegada que es construïen camps de concentració i aquesta matança s’havia fet contra persones de la mateixa raça.

Poca repercussió en la premsa van tenir els camps de concentració que els britànics van construir per als negres. Les condicions encara eren més lamentables i les xifres, gens despreciables. Es creu que més de 100.000 negres africans van ser transportats a aquests camps, dels quals uns 14.000 hi van perdre la vida. Però això només és una part. Es calcula també que entre 10.000 i 30.000 negres van lluitar en l’exèrcit colonial britànic, molts més dels que ho feren en el bàndol boer. I no només hi van participar com a soldats, també com a espies, missatgers, guardes o servents. Tot plegat deixa en evidència aquesta “white man’s war”.

El 31 de maig del 1902 es firmà la pau entre les dues Repúbliques boers i l’Imperi britànic. Aquesta pau es veuria consolidada anys després amb la promulgació de l’Act of Union, l’inici de l’aliança anglo-afrikaner a l’Àfrica del Sud. El Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange es rendien a canvi d’amnistia i una comensació econòmica. L’Imperi es comprometia a donar l’autonomia a les Repúbliques, mentre aquestes passaven a ser sobirania de la Corona Britànica. Però hi havia un dels dotze punts que conformaven el tractat que semblava eludir un tema candent: el sufragi dels negres. El punt vuitè anunciava: “La qüestió de garantir el sufragi als Nadius no es decidirà fins la introducció de l’autonomia”. D’aquesta manera, els britànics evitaven l’obligació dels Estats boers a donar el dret a vot als homes negres, com ja es donava de forma restringida a la colònia del Cap. En el cas de Natal, tampoc es decidia res.

Si abans i durant la guerra els britànics havien insistit en la millora de les condicions de vida i els drets polítics dels negres africans i els uitlanders al Transvaal i a l’Estat Lliure, ara semblaven menystenir aquesta problemàtica. A més, a la pràctica, la colònia del Cap havia restringit cada cop més els drets polítics dels “nadius” a base de lleis, que de forma indirecta reduïen substancialment el sufragi a la majoria de negres sud-africans. El règim segregacionista de l’Apartheid, que s’establí a Sud-àfrica durants els anys 1948 i 1994, no va néixer del no-res. Els seus orígens es troben en el caràcter esclavista i anacrònic de dos Estats d’origen europeu, i la permissivitat i l’excepcionalitat pràctica de l’Imperi britànic en la política de les seves colònies sud-africanes.

Sudàfrica, segle XIX: els orígens de la segregació racial II

Tal com s'havia comentat en l'entrada prèvia, l’abolició de l’esclavitud en l’imperi britànic a partir del 1833-34 obre una nova etapa a la colònia del Cap. L’aprovació de la Constitució del 1853, l’aplicació pràctica de les idees humanitaristes d’igualtat racial, i el contrast d’aquesta situació amb les altres formes polítiques d’origen europeu a la zona, ajudaren a que els estudiosos encunyéssin el terme “liberalisme del Cap” (“Cape Liberalism”). Però aquesta tradició és difícil allargar-la més enllà dels anys setanta. És evident que fins llavors, la colònia s’encamina cap a una societat sense restriccions racials, per bé que és cert que la participació negra en les institucions polítiques és gairebé inexistent. Aquesta Constitució de 1853, la primera de la colònia, fou aprovada pel Governador Sir George Cathcart. També, per primer cop, el govern britànic li garantia unes institucions representatives. Segons el text, “tot home adult, independentment del color de la pell, tenia dret a vot, si demostrava haver ocupat durant un any una propietat de 25 lliures, tenir un salari de 50 lliures o tenir-ne un de 25 en el cas que ja fos provist d’allotjament i pensió”.

Tot i això, Timothy Keegan creu que ja durant el període anterior a la “revolució minera” l’Àfrica del Sud en general s’encamina cap a un model d’ordre i segregació racial, contradient tots aquells que apuntaven les tres últimes dècades del segle XIX com el precedent del règim d’Apartheid del segle XX. Recorda, a més, que aquesta qualificació de propietat al voltant de les 25 lliures per al sufragi era molt més baixa, per tant més liberal, que la que hi havia en aquell moment a la metròpoli. Ell argumenta que l’abolició de l’esclavitud no comportà la llibertat dels africans negres, sinó altres formes de control, menys centrades en el paternalisme i més basades en els mecanismes d’autoritat per part de l’estat.

Clifton C. Crais també és força escèptic respecte les repercussions pràctiques d’aquest sufragi tan liberal. Tot i que no es pot negar la seva existència, aquest model de representació consolidà el “colonialisme capitalista i la supremacia blanca, i no la defensa dels negres”. Afirma que els representants dels grans terratinents dominaren les càmeres representatives des de les primeres eleccions i posaren en pràctica les seves idees amb lleis com la Masters and Servants Act de 1856. Aquesta llei, que ja s’havia promulgat a altres parts de l’Imperi, volia regular la relació entre patró i treballador. En realitat, a la colònia del Cap es va convertir en una forma de control més severa sobre els ex-esclaus i pagesos en general i va ser instrumentalitzada per castigar de manera desproporcionada als treballadors de raça negra.

És a partir dels anys setanta, amb el descobriment dels primers minerals, que totes aquelles idees de caire liberal sobre igualtat racial i drets polítics per a totes les ètnies es van diluint, sent el període de guerra la consolidació d’aquesta tendència segregacionista. La política “d’amalgamació” impulsada des dels anys cinquanta, amb la creença que la integració racial en política ajudaria a l’estabilitat, va deixant pas a les idees de racisme científic, influenciades per l’evolucionisme de Herbet Spencer. Però també hi trobem causes pràctiques al marge de les modes ideològiques. Aquesta “revolució de la mineria” crea una mà d’obra barata, principalment negra, que s’acosta més al model d’explotació anterior que no pas al dels treballadors assalariats (però lliures ciutadans). Tampoc no ajuden els esdeveniments que es produeixen en altres indrets de l’Imperi britànic. La revolta a l’Índia (1857) i la rebel·lió a Jamaica (1865) afanyen els polítics del Cap per prendre sobre un major control sobre els africans negres.

La Native Laws and Customs Comission del 1883 segurament sigui la primera mostra que aquesta “amalgamació” i l’assimilació de cultures ha fracassat, doncs es reconeix legalment la diferència de tradicions en el territori de la colònia. Aquest reconeixement és la base de la política segregacionista de les dècades pròximes. També a partir dels vuitanta, la figura de Cecil Rhodes prèn importància. Les seves idees, que combinen “l’amalgamació” amb l’imperialisme, l’expansionisme i aquesta creença quasi teleològica d’una raça britànica destinada a ser superior, van arrelant en la política del Cap. Peter Warwick assenyala que la proporció racial als anys noranta a la colònia del Cap era de 3 contra 1 a favor dels negres. Per tant, si els blancs eren minoria, havien d’equilibrar aquest poc poder demogràfic amb autoritat política, a través de la llei.

El primer exemple seriós per limitar els drets polítics negres a través de la llei fou la Cape Parliamentary Registration Act (també coneguda amb el nom d’Sprigg’s Registration Act), promulgada el 1887. Aquesta llei deixava sense vots tots aquells que tinguéssin propietats en règim de possessió tribal (o sigui, no individual). A la pràctica, extenia el dret al sufragi masculí a tot el territori de la colònia (sobretot a l’est, més enllà del riu Kei), però excloent totes aquelles propietats de tipus comunal, restringia enormement el vot negre. Deu anys abans, l’impulsor d’aquesta llei, Gordon Sprigg, havia assegurat que el creixent nombre de negres que s’acollien al dret a vot no havia de crear una alarma entre la comunitat blanca: “En la meva opinió, seria extremadament perillós, en un govern de tipus representatiu, establir el principi que la major part de la població no tingués veu en els consells del país. La millor manera de fer desaparèixer el descontentament és establir un canal per a dona’ls-hi la paraula. [...] Sota un govern parlamentari, la representació és la teva vàlvua d’escapament. Tapa aquesta vàlvula i provocaràs una explosió.” Les pressions dels grups pro-afrikaners van fer suficient com perquè el 1887 aquesta llei es fés realitat. I a més, creava precedent.

El segon gran pas es produiria el 1892. Feia només dos anys que Cecil Rhodes havia estat nomenat Primer Ministre de la colònia del Cap, i cinc des que la llei d’Sprigg havia estat aprovada, època en que el mateix Rhodes havia deixat una frase per a la prosperitat: “The native is to be treated as a child and denied the franchise” (“Al nadiu se l’ha de tractar com un nen i negar-li el sufragi”). D’aquesta manera, quan es va debatre l’aprovació de la Franchise and Ballot Act, Rhodes no dubtà en donar-li suport: “extreme caution must be used in granting the franchise to coloured people” (“cal molta precaució alhora de donar el sufragi als negres”), mentre recordava al seus companys parlamentaris l’experiència de Jamaica. Bàsicament aquesta nova llei pujava els títols de propietat de 25 lliures, tal com estava establert en la Constitució de 1853, a 75, dificultant enormement la participació dels negres en les eleccions de la colònia. L’administració Rhodes aconseguia doncs excloure de forma indirecta la gran majoria de negres de la participació política, quelcom que els havia distingit del Natal i les Repúbliques boers.
Dos anys més tard, el 1894, arribaria la següent pedra de toc, la Glen Grey Act, també impulsada per l’administració Rhodes. De nou, aquesta llei reduïa els drets dels africans de forma indirecta mitjançant la via econòmica. Les seves propostes eren diverses, però totes anaven envers aquest sol objectiu: s’establia un sistema de propietat sobre la terra basat en petites parcel·les; regia les herències només a través del primogènit, d’aquesta manera obligava gran part de la població masculina al treball assalariat; limitava de nou el dret a vot als africans negres negant-los-hi a tots aquells que es regíssin per un model de propietat de tipus comunal o tribal (una reafirmació de les lleis de 1887 i 1892); i instituïa una sèrie de governs autònoms basats en els consells locals. En general, la finalitat era convertir el model territorial i polític tribal cap a un model més de tipus europeu, basat en petites propietats sobre la terra que després poguessin acabar en mans de grans terratinents i regits per poders de tipus locals. Per altra banda, enviava molts negres a les mines d’or, on es convertirien en mà d’obra a baix preu.

Aquestes foren possiblement les lleis més importants, més àmplies i rellevants per a l’establiment d’un ordre de tipus racial a la colònia del Cap. Es podrien citar altres de menors, com la Liquor Act de 1898, que prohibia la venta d’alcohol per part dels “nadius aborígens”, que no volia dir tots els negres, sinó bàsicament aquells d’origen bantu. El 1902 es promulgava la Morality Act, que també prohibia els negres tenir relacions amb les prostitutes blanques. Tot i que caldria veure l’impacte d’aquestes lleis, petites i grans, en el anys següents (molt marcats per la guerra contra els afrikaners), és evident que els objectius eren inconfusibles.

Tot aquest procés legal, però, contrasta amb el de l’altra colònia britànica, Natal, on s’era molt més restrictiu. Els africans negres no havien tingut en cap moment dret a vot. A tall d’exemple, el Natal Native Code de 1891 “promovia dos sistemes legals paral·lels, sense deixar cap oportunitat als africans negres per moure’s d’un sistema a l’altre”. Evidentment, un primer sistema s’aplicava als “colonitzadors” i era més de caire modern, un segon s’aplicava als “nadius”, i era de tipus consuetudinari, de manera que estava basat en les tradicions, però es tenia molt més marge de maniobra a l’hora d’aplicar les lleis. Per altra banda, el Natal Franchise Act de 1896 negava el vot a totes aquelles persones el país d’origen de les quals no tenien institucions representatives basades en el sufragi parlamentari. Aquesta acció, que ja havia estat presa a la República del Transvaal, afectava directament a tots aquells immigrants provinents de l’Índia.

Més enllà anaven la República del Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, que havien estat fundades sobre la base d’explotació dels negres en les seves granges i sobre la negativa a abolir l’esclavatge. En aquest sentit, George Fredrickson va comparar en un estudi el cas dels esclaus al sud dels Estats Units i a l’Àfrica del Sud. I va arribar a la conclusió que els sudistes nord-americans només podien ser comparats amb els afrikaners. Tot i que a l’Àfrica del Sud no va aparèixer cap organització en contra de l’esclavatge, en ambdós grups es defensava una diferència de base entre negres i blancs i un sistema polític jerarquitzat on els primers estiguéssin subordinats als segons. Per tant les dues Repúbliques independents boers tenen molta semblança amb els Estats del sud a l’Amèrica del Nord, basats tots en la desigualtat racial i amb pocs arguments per refutar aquesta idea més enllà dels religiosos. És més, la constitució de l’Estat Lliure d’Orange és pràcticament una còpia de la constitució dels Estats Units d’Amèrica, amb la diferència que a l’africana s’explicita la limitació de la ciutadania a aquells de raça blanca.

Sudàfrica, segle XIX: els orígens de la segregació racial I

“We are to be the lords of them”

Cecil Rhodes, 1892

La història de l’Àfrica del Sud ha estat sovint monopolitzada pels esdeveniments que van derivar del règim segregacionista de l’Apartheid i mediatitzada per la figura omnipresent de Nelson Mandela. La realitat és que poc se’n parla dels orígens d’aquest règim de caràcter fortament racista. La República de Sud-àfrica no té gaire més d’un segle d’història, ja que la seva independència data del maig de 1910, quan es féu realitat l’Act Union firmada mesos abans al Parlament britànic de Westminster. Aquesta emancipació és força primerenca en comparació amb la dels altres països africans, i la seva història ha estat sovint al marge de la del continent. Tot i això, aquest segle d’unió amaga una realitat molt complexa i conflictiva, una heterogeneïtat de races i cultures i una infinitat d’interessos sobreposats i en constant contradicció. Les dècades que tanquen el segle XIX a l’Àfrica del Sud són possiblement les que millor exemplifiquen aquesta situació. Set anys abans de l’Act of Union, el 1902, el tractat de Vereeniging sentava, de manera indirecta, les bases per a un model de desigualtat i jerarquia racial. L’Imperi Britànic i les dues Repúbliques afrikaners firmaven la pau després de quasi tres anys de conflicte, i confirmava els africans de raça negra com els majors perjudicats.

Un bon punt de partida pot ser el 1833. L’agost d’aquell any, el Parlament de Westminster promulgava l’Slavery Abolition Act, que eliminava de llei l’esclavitud a tots els territoris de l’Imperi Britànic. Aquesta llei afectava doncs la colònia del Cap, que s’havia anat consolidant després de quatre dècades de l’arribada dels britànics. La majoria de població blanca de la zona, però, era d’origen holandès, els anomenats afrikaners o boers, tot i que el domini poblacional era negre, parlants de llengua bantu. Els afrikaners, perjudicats per aquella nova situació legal decidiren marxar cap a l’interior del continent. Amb el temps, el grup de colons britànics prendria un caràcter eminentment urbà, mentre que els boers s’assentaren en zones rurals a través de la construcció de granges, la pràctica de l’agricultura i la ramaderia, i l’explotació de la mà d’obra negra. Els dos grups van quedar ben dividits i estranyament es van barrejar, en una situació que recordava a la del Canadà amb britànics i francesos.
Aquesta Gran Marxa de voortrekkers en busca de noves terres culminà als anys cinquanta amb la constitució de dues Repúbliques independents boers, reconegudes oficialment per l’Imperi Britànic. La República Sud-africana o del Transvaal (1856) i l’Estat Lliure d’Orange (1854) materialitzaven i institucionalitzaven el mode de vida afrikaner, mentre que anys abans Gran Bretanya assentava una nova colònia a la costa est, el Natal.

Però la descoberta de diamants en la confluència dels rius Vaal i Orange el 1867 canviaria les perspectives de tot el sud de l’Àfrica. La colònia del Cap s’annexionava aquest ric territori del Griqualand Occidental mentre prenien força els projectes per una Sud-àfrica unida, seguint el model del Canadà del 1867. Aquest descobriment de diamants va iniciar la tensa relació entre els britànics i les repúbliques afrikaners, un conflicte constant i creixent durant les últimes tres dècades del segle XIX. Precisament el que va agreujar subtadament aquestes relacions fou l’annexió del Transvaal per part del govern britànic el 1877, que conduí cap a un primer enfrontament armat. D’aquest primer conflicte, que finalitzà el 1881, en sorgí un protagonista, Paul Kruger (1825-1904), que esdevingué el líder de la resistència boer i fou nomenat President de la República del Transvaal amb la seva reestablerta “independència”. La figura de Kruger és imprescindible per a entendre la història d’aquest període. Per altra banda, amb la firma de la pau, els britànics s’asseguraven el control sobre la política exterior d’un República no del tot independent.

Però si els diamants van posar sobre la taula la disperitat d’interessos entre britànics i boers, la descoberta d’or a la zona del Witwatersrand (o simplement Rand) el 1886 va acabar per precipitar un xoc entre interessos contraposats. Les conseqüències, però, d’aquest descobriment, van ser nombroses. Com ja havia passat a la dècada dels setanta amb els diamants, una allau migratòria va arribar a l’Àfrica del Sud en busca de fortuna o simplement, de feina. Aquesta autèntica febre d’or fou paral·lela al desenvolupament industrial de la zona, provocant per exemple, l’aparició de la ciutat de Johannesburg del no res, i el seu enorme creixement durant els anys posteriors. La zona del Rand estava situada dins la República del Transvaal, de manera que fou una inevitable font de conflictes amb l’Imperi britànic, que ja havia observat amb desconfiança l’arribada de capital alemany per a invertir en la República boer, i que significava una amenaça a la seva supremacia a l’Àfrica del Sud.

Una de les conseqüències més importants del descobriment d’or fou aquesta immigració majoritàriament blanca, i sobretot britànica. Els boers els anomenaren uitlanders, “estrangers”. La problemàtica dels uitlanders fou un autèntic cavall de batalla pels britànics, i arribar a convertir-se en un casus belli del conflicte anglo-boer. Aquests immigrants, la majoria treballadors en les mines i amb pocs recursos econòmics, estaven mancats de qualsevol dret polític al Transvaal. Durant la dècada dels noranta, el govern colonial va insistir en què els uitlanders havien d’adquirir els seus drets com a ciutadans britànics, tot i que estiguéssin a l’estranger. Les demandes angleses van topar constantment amb la negativa del govern de Paul Kruger. És difícil deliberar si el govern del Cap estava realment implicat en millorar les condicions d’aquest grup o si simplement eren una excusa per a forçar un conflicte amb la República afrikaner. El que si que podem concloure és que un grup en constant creixement com els uitlanders al Transvaal tenia una força electoral gens despreciable, i que es podia convertir en una via per a fer valer, indirectament, els interessos britànics en aquesta regió. En alguns llocs, aquests immigrants doblaven en nombre de població als “naturals” de la zona, si ens fixem només en les xifres d’homes adults (els que realment podien tenir dret a vot).

El desembre de 1895, el polític escocès Leander Starr Jameson va liderar una fallida incursió al Transvaal coneguda popularment amb el nom de Jameson Raid. El seu objectiu era aconseguir el suport dels afectats uitlanders per a impulsar un cop d’Estat contra Kruger. Amb el fracàs de la incursió, les mirades es va posar sobre els vertaders instigadors d’aquesta conspiració, el magnat imperialista Albert Beit (Werner, Beit & Co.) i, sobretot, Cecil Rhodes (1853-1902). Rhodes és una altra de les figures clau per entendre la influència britànica a l’Àfrica del Sud. Als anys setanta, amb el descobriment de diamants, havia fet una no gens despreciable fortuna a Kimberley, capital de Griqualand Occidental. De fet, fundaria una de les companyies mineres més importants en l’actualitat, De Beers Mining Company, amb Charles Rudd, i amb finançament per part del seu amic Albert Beit i el monstre N. M. Rothschild & Sons. El 1880, Rhodes fou un dels quatre members que entraren al Parlament de la colònia del Cap en representació de Griqualand Occidental. Deu anys més tard, era nomenat Primer Ministre de la colònia. Per tant, no solsament era l’home més ric de l’Àfrica meridional, sinó que a sobre era un dels més poderosos políticament, si no el que més. El fracàs de la Jameson Raid l’apartaria, però, de la vida política.

Malgrat tot, segurament qui va fer més perquè esclatés la guerra a l’Àfrica del Sud va ser Alfred Milner (1854-1925). El 1897 fou nomenat Alt Comissionat i Governador del Cap, un càrrec paral·lel al de Primer Ministre. El Secretari d’Estat per a les Colònies, Joseph Chamberlain (1836-1914), volia, d’una vegades per totes, consolidar la supremacia britànica a la zona, i unir els territoris en una sola entitat, com ja s’havia fet amb Canadà i tal com havia provat anteriorment Henry Carnavon als anys setanta. I per aquesta tasca va enviar Alfred Milner, qui ja havia tingut alguna experiència colonial a Egipte. Milner fou qui posà a la taula la ja esmentada problemàtica dels uitlanders, deixant de banda altres temes tan importants com el ferrocarril, les aduanes o els ports. S’enrocà en defensar els drets polítics d’aquest grup. La Conferència de Bloemfontein del 1899 fou un últim intent de la diplomàcia, però tant Milner com el seu homòleg Paul Kruger, mantingueren una actitud intransigent que acabà per precipitar els esdeveniments. Mesos més tard, el Transvaal declararia la guerra als britànics.

Incongruència per sistema

He de reconèixer que poques entrades en aquest blog parlen del present, de l'actualitat, més aviat el ganxo està en el passat. Però segurament, avui, un dels dies claus per al "cas Garzón" bé mereix una reflexió sobre aquest present. Un present de crisi econòmica, però ni molt menys de salut política i judicial. La classe política s'omple la boca amb conceptes com "Estat de Dret" i "esperit de la Transició", però impera el pacte del silenci. Això és la incongruència per sistema.

Incongruència per sistema quan l'àmbit judicial no ha trencat amb el passat pre-constitucional i on hi domina en molts casos el revengisme i el sectarisme. La triple causa contra el sempre controvertit Baltasar Garzón és un atac indiscriminat mitjançant armes corporatives: la imatge del "jutge sent jutjat" és més que il·lustrativa. I una de les tres causes apunta contra un passat encara candent.

Incongruència per sistema quan un president de Comunitat Autònoma surt feliç dels jutjats en saber que ha estat declarat innocent i afirma la seva netedat, després d'anys d'irresponsabilitat política, burda gestió d'institucions públiques i populisme pudent. Autocrítica sota mínims.

Incongruència per sistema quan un dels protagonistes polítics de l'última etapa de la dictadura franquista mor tranquilament sense ni tan sols ser acusat formalment d'atemptat contra els drets humans. Manuel Fraga ha estat lluny fins i tot de ser jutjat i, com a mínim, ser inhabilitat per a la política. Per contra, en un exercici d'escassa memòria (esport nacional en terres ibèriques), ha estat lloat insistenment i nomenat portador de la democràcia a Espanya.

Incongruència per sistema quan la sobirania popular queda en paper mullat. Cal recordar que en tot Estat democràtic el poder últim i absolut recau en la ciutadania. A la pràctica, aquest Estat només pregunta per la opinió del ciutadà tres cops cada quatre anys (en circumstàncies normals). Per exemple, a Catalunya, el novembre del 2010 vam tenir unes eleccions autonòmiques, el maig del 2011 les locals i el novembre del mateix any les generals. Es dóna la casualitat que si les legislatures de quatre anys apuren fins al final, no tindrem dret a decidir fins el novembre de 2014, tres anys després de les últimes eleccions. Produeix vèrtig el preguntar-se si llavors ja haurem sortit de la "crisi" o encara estarem de "rebaixes" (eufemisme, retallades).

Incongruència per sistema quan dos monstres monopolitzen el poder polític a través d'un bipartidisme clau per a l'engranatge del "Estado de Derecho". Amb un sistema electoral completament obsolet i una limitació de vot dels candidats inexplicablement esgarrifosa, aquests dos partits es passen les competències com si d'un joc de pilota es tractés. El paral·lelisme respecte a fa exactament un segle és brutal, la Constitució de 1876 va durar quasi cinquanta anys i només una dictadura la va suspendre parcialment. Alguna cosa hem guanyat, llavors només votaven els homes (un immens pas endavant doncs) i el sistema era paradoxal. L'elecció del govern per part del cap d'estat precedia el procés electoral i no al revés. Ben entrat el segle XX, anem pel mateix camí. Immobilisme, pactes de silenci i el "anar tirant" mentre ens tinguem l'un a l'altre.

Incongruència per sistema quan la Constitució vigent actualment frena el progrés polític del país. Quan ja està tan sacralitzada que només les urgències econòmiques poden retocar-la. Es tracta d'un text aprovat en referèndum per majoria el 1978. Ens trobem en la situació que tots aquells ciutadans nascuts a partir de 1960, o sigui, menors de 52 anys ni tan sols han tingut la possibilitat de votar a favor o en contra de la Carta Magna, i això suposa un gruix quantitativament importantíssim de població.

Incongruència per sistema quan les elits polítiques s'eternitzen en el poder a través d'estratègies d'escassa validesa democràtica. Els ciutadans madrilenys, per exemple, van votar en majoria Ruiz Gallardón com a alcalde de la seva ciutat. Aquest majoritari suport es va traduïr en la marxa, sis mesos després, del dirigent popular a la cartera ministerial de Justícia (tanquem el cercle), mentre el substiuïa Ana Botella, a qui ningú havia votat. Possiblement, els madrilenys no podran dir-ne la seva fins d'aquí quatre anys. El mateix va passar fa uns anys de forma reiterada a Barcelona, amb el trident Maragall, Clos, Hereu, o amb el fallit intent de posar Artur Mas a l'aparador per part de Jordi Pujol.

I finalment, incongruència política quan el cap de l'Estat del Regne d'Espanya és còmplice directe d'un corrupte sense escrúpols. Ningú segurament s'imagina Joan Carles I acusant el seu gendre Iñaki per haver-se apropiat de diner públic de forma il·legal. Però és el que es fa en un Estat de Dret. En el fons, la institució monàrquica és pre-constitucional, pertany a una etapa històrica cada cop més llunyana i va ser impulsada per un general que no ha estat acusat de crims contra la humanitat.

Sentit comú? No, incongruència per sistema. Per acompanyar, la última vinyeta de El Roto.

Esports ancestrals V: el mob football

Si hi ha un joc en la història de la humanitat que es caracteritzi per no tenir quasi cap regla, aquest el mob football. El mob football és el caos portat a la pràctica, la multitud barallant-se per portar una pilota al seu objectiu, conduint-la amb qualsevol part del cos o robant-la a l’adversari sigui el mètode que sigui, sense arribar a l’assassinat.

Aquest joc va aparèixer a Europa durant l’Edat Medieval, tot i que és al Regne Unit on va tenir més transcendència. Malgrat no sembla haver una influència directa, el mob football prèn moltes de les característiques del romà Harpastum, que ja havia sortit anteriormente en una entrada. Tot i l’absència de reglament, sembla ser que els nombrosos participants es dividien en dos grups, una divisió que ja venia donava pel poble de procedència d’aquests. D’aquesta manera, la multitud d’un i altre bàndol lluitava per una pilota que havia de transportar fins al seu propi poble. És evident que aquest joc desembocava en violència i que els veïns de les poblacions participants es resguardaven a casa seva, tapant portes i finestres i esperant que la torba minvés. Alguns experts han assenyalat que aquesta pràctica podia estar relacionada amb algun tipus de ritu pagà, on l’esfèric podia simbolitzar el sol. També es creu que va ser portat pels normands a les illes britàniques al segle XI, i que per això es féu popular tant en el territori insular com a les costes continentals més properes. El que si està clar és que pot ser un precursor de l’actual rugby, per bé que el mateix mob football encara es practica en alguns pobles d’Anglaterra.