Txecoslovàquia VI: el context de les revolucions del 1989

Un factor fonamental per a entendre la “Revolució de Vellut” és el context de l’Europa Central i de l’Est. Sense la caiguda dels règims a Polònia, Hongria i la República Democràtica Alemanya pocs mesos o dies abans hagués estat impossible un canvi tan profund, que en aquest cas hagués estat aïllat. Però també és important tenir en compte els moviments de tímida reforma que volia impulsar Gorbatxov.

A Polònia, s’iniciaren un seguit de “taules rodones” entre el govern comunista i el sindicat Solidaritat, la major força opositora al règim, el febrer del 1989. Com a conseqüència, Solidaritat, fou legalitzada, i a les eleccions generals del mes de juny obtingué una espectacular victòria. A Hongria, ja des de l’any anterior, els reformistes havien aconseguit fer-se amb el poder del partit. L’objectiu era “crear un Estat constitucional modern”. Es van legalitzar sindicats, es promulgà la llibertat d’associació i premsa, i finalment es regulà el pluripartidisme, acabant amb el monopoli polític del KMP (Partit Comunista d’Hongria). A la República Democràtica Alemanya, la nit del 9 al 10 de novembre, la policia deixà que la població creués el Mur de Berlín, davant de la pressió popular i la incertesa de les autoritats. A partir d’aquell moment, es procediria a la seva demolició i la definitiva reunificació de tota Alemanya. Tres anys abans, en el marc del 27è Congrés del PCUS, el secretari general Mikhail Gorbatxov es referia per primer cop amb els famosos conceptes de perestroika (“reconstrucció”) i glasnost (“transparència”). Obria una nova fase tant en la mateixa URSS com en la seva relació amb els estats satèl·lits. Gorbatxov, a més, havia descartat qualsevol intervenció militar en cap d’aquests països a l’estil del 1968 a Praga.

John K. Glenn afirma, però, que ni la crisi del règim socialista txecoslovac ni el context del 1989 són les úniques explicacions, o les úniques causes de la “Revolució de Vellut”. Efectivament, donar un paper preponderant a l’Estat en el canvi de règim és subestimar la força de la població mobilitzada, és creure que els canvis només poden venir des de dins del propi sistema i que en cap cas hi ha cap factor extern.

Per altra banda, Carlos Taibo ha fet un estudi comparatiu de les transicions polítiques als països de l’Europa central i oriental. En el capítol destinat a les “vies de transició”, distingeix dos grans models: el de “reforma pactada” i el de “trencament”. Del primer model destaca els casos d’Hongria i sobretot de Polònia, en el sentit que l’existència de “taules rodones”, i de pactes entre les elits governants i les elits opositores, sempre disposades a negociar, van desembocar en una transició suau i sense cap canvi brusc. Tot i el caràcter pacífic de la transició a Txecoslovàquia, Taibo la classifica dins del model “trencament”, “un sobtat i ràpid col·lapse del règim que fa impensable i innecessari qualsevol tipus de pacte amb un oposició per molt dèbil que sigui”. Cal destacar que aquí només es parla de vies de transició, i en cap moment dels instruments, ja que el cas de Romania també es troba dins el model de “trencament”, però degut a la seva violència està a les antípodes de Txecoslovàquia.

Interessant també resulta el capítol sobre moviments cívics. Aquests estaven caracteritzats per “la vaguetat programàtica, la seva flexible estructura organitzativa, la seva actuació a l’estil de grups de pressió més que de partits polítics, la recerca de suport electoral i la tendència a mobilitzar-se entorn a un sol missatge”. D’aquesta manera es poden comparar els casos de Solidaritat a Polònia, el Fòrum Cívic i “Acció Pública contra la Violència” a Txecoslovàquia. Tots els moviments es nodriren de la intelligentsia del país i de sectors polítics molt dispars. I malgrat aconseguiren grans èxits electorals un cop establerts els règims democràtics en ambdós països, foren incapaços de tenir una continuïtat en el temps: Solidaritat es dividí a causa dels enfrontaments entre Lech Walesa i Tadeusz Mazowiecki, i el Fòrum Cívic pràcticament havia desaparegut el 1992.

Txecoslovàquia V: el 17-N

Pel 17 de novembre de 1989 estava prevista a Praga la commemoració del cinquanta aniversari de la mort de Jan Opletal, un jove estudiant de medicina que havia estat assasinat pels nazis en una manifestació el 1939. Les mobilitzacions de caràcter dissident s’havien anat repetint durant l’últim any, entre elles la commemoració dels vint anys de la “Primavera de Praga” i algun moviment per part dels firmants de la “Carta 77”. Però també s’havien anat repetint les repressions policials i les detencions de destacats dissidents com Havel. Malgrat tot, el secretari general del KSC, Jakes, es trobava en una situació força incòmode. No es podia mostrar tan dur i intransigent com voldria respecte a aquest tipus d’esdeveniments mentre Mikhaïl Gorbatxov, el seu homònim soviètic, escampava el seu tarannà conciliador pel món occidental. I més veient com es desenvolupaven les transicions polítiques cap a règims democràtics a països tan propers com Hongria i Polònia, durant la primavera del mateix any.

D’aquesta manera, la manifestació estudiantil del 17 de novembre fou permesa per la policia. Però el que va començar com una concentració informal d’estudiants, silenciosa, va anar mutant cap un acte de protesta contra el règim, amb la multiplicació de crits anti-comunistes i d’afirmació nacional. La policia respongué colpejant violentament els manifestants i dispersant els allà concentrats. En aquesta situació, a més, es va escampar el fals rumor que un estudiant havia mort, cosa que encara provocà més dramatisme. La metxa ja s’havia près.

Des d’aquella nit, els estudiants començaren a ocupar les universitats, els ciutadans es manifestaren al carrer dia sí dia també, i als teatres de tot el país, especialment en ciutats com Praga o Brno, s’iniciaren una sèrie de debats polítics. Els actors d’arreu del país es declararen en vaga, però en comptes de tancar els locals per l’absència d’espectacle, decidiren mantenir-los oberts, perquè els assistents poguéssin entrar i es pogués parlar sobre la situació i debatre entorn a les opcions que calia seguir en aquell moment. El públic, lluny de sentir-se estafat per no poder gaudir de l’obra, donà suport als actors i col·laborà en tot allò que s’estava plantejant. D’aquesta manera, a l’entorn dels teatres i sales d’espectacle s’anà articulant tota una xarxa en moviment i plena d’idees, formada per professionals del gremi, estudiants, dissidents i intel·lectuals. Com rotundament sentencia Petr Oslzly: “El règim tenia l’oposició dels artistes, l’esperit de la nació; els estudiants, el futur de la mateixa. I immediatament, s’afegiren els dissidents, la consciència de la nació”. A més, recorda que Txecoslovàquia tenia la xarxa de teatres més densa de tota Europa.

El 19 de novembre, Václav Havel, que havia romàs en arrest domiciliari, tornà a Praga per encapçalar la revolució. Convocà tot l’entorn intel·lectual de la “Carta 77” i la oposició en general per a crear un fòrum que donés un rostre al moviment. No era un partit polític, simplement una organització molt heterogènia políticament (des d’ex-membres del KSC fins a ferms opositors al règim), que es posava com a objectiu poder negociar amb les autoritats del país. El nom d’aquest grup era Fòrum Cívic, d’una clara iniciativa ciutadana i nascut en l’àmbit teatral. El seu paper fou fonamental. En primer lloc, va saber canalitzar les queixes de la població erigint-se en el seu interlocutor. Però també va saber donar organització i centralitat política a unes mobilitzacions que podrien haver-se difós amb el pas del temps. El Fòrum Cívic es va sentir legitimat en tot moment per a fer de capdavanter en aquella revolució, però sempre sense perdre el lligam amb tot allò que estava succeïnt als carrers de les principals ciutats del país, en especial a Praga. A Eslovàquia, precisament, es va fundar també una organització paral·lela, “Acció Pública contra la Violència”.

Dos dies més tard, el 21 de novembre, l’oposició al règim articulada entorn al Fòrum Cívic es decidí a demanar al govern l’inici d’unes negociacions que tenien com a objectiu tirar endavant el país. Alhora, però, s’exigia la dimissió dels principals líders del KSC, Milos Jakes i Gustáv Husák. Adamec, polític de perfil més aviat baix, decidí finalment acceptar unes negociacions amb l’oposició. Paral·lelament, les manifestacions arreu del país creixien conforme passaven els dies. Les més multitudinàries es donaven a la plaça Sant Wenceslau, a la capital Praga. Václav Havel aparagué un dia d’aquells, en un balcó de la plaça, acompanyat pel seu entorn dissident. Dies més tard, també hi apareixeria Alexander Dubcek, el principal impulsor i posterior víctima de la “Primavera de Praga”. Però com bé destaca Tony Judt, la presència del propi Dubcek era un simple anacronisme. Les seves paraules i les seves propostes continuaven encallades al 1968, s’expressava encara en clau comunista, i si bé rebia el suport de la població, es veié clarament enfosquit per la llarga i carismàtica figura de Havel, que era el veritable rostre d’aquella revolució. Pel dia 27 de novembre, es convocava una vaga general de dues hores a tot el país. Aquest gest s’inspirava clarament en la vaga promoguda el 22 d’agost de 1968, llavors com un mètode de resistència contra la invasió. La “Revolució de Vellut”, en definitiva jugà constantment amb la referència i l’emmirallament de la “Primavera” i el seu mite, mentre lluitava en tot moment per trencar amb tot el passat comunista, amb el 68 inclòs.

El 24 de novembre, una setmana després de l’inici de la revolució, Milos Jakes era substituït per Karel Urbánek al capdavant de la Secretaria General del KSC, mentre la televisió txecoslovaca emitia per primer cop imatges del dia 17 i declaracions de Havel. I en la vigília de la vaga general, el dramaturg txec s’entrevistava per fi amb Adamec. En resum, semblava que quelcom es coïa. Com estava prevís el dia 27 es produí la vaga durant dues hores, amb un seguiment majoritari per part de la població. El cop d’efecte que la direcció del partit estava esperant per a abandonar el vaixell es donà. Dos dies més tard, gairebé com una resposta en el diàleg ciutadania-partit que es venia produïnt l’última setmana, l’Assemblea Federal decidí abolir l’article de la constitució que donava el monopoli polític al KSC. A partir d’aquí, els passos cap a una transició política se succeïren: el 7 de desembre, Adamec dimitia com a Primer Ministre, dies més tard ho feia el President Husák, qui a més impulsava la constitució d’un govern d’unitat nacional amb el reformista Marian Calfa al capdavant. A finals d’any, Alexander Dubcek, en una decisió de concens, era escollit President de l’Assemblea Nacional, qui alhora elegia Václav Havel com a President de la República a l’espera d’unes futures eleccions. Aquestes es portarien a terme el juny de 1990, en les quals el Fòrum Cívic obtingué un èxit espectacular amb una majoria absoluta que feu el propi Havel, ara sí, President de la República, secundat per Calfa com a Primer Ministre.

Txecoslovàquia IV: la "Carta 77", la dissidència intel·lectual

El comunisme a Txecoslovàquia va voler eliminar el llegat cultural d’un país que era un dels més rics d’Europa en aquest sentit. Era un autèntic genocidi oblidar tota la tradició d’una comunitat que havia vist créixer artistes tan brillants i diferents com Franz Kafka (1883-1904), Alfons Mucha (1860-1939) o Antonín Dvorák (1841-1904)? De fet, l’obra del propi Kafka fou prohibida per les autoritats. Irònicament (que no casualment), els principals focus de dissidència i oposició al règim es van donar en àmbits artístics com el teatre, principalment. El poeta i dramaturg Václav Havel (a la imatge) acabaria erigint-se en el líder del moviment el 1989 i posteriorment proclamat President de la nova Txecoslovàquia. El món intel·lectual i artístic txec, encapçalat per gent com Milan Kundera o Ivan Klíma, i el moviment estudiantil es convertirien en els estandards de la revolta.

Si cal buscar un referent en la intel·lectualitat txeca durant el període 1969-89 aquest és, sens dubte, la “Carta 77”. Al llarg d’aquests anys, un reduït cercle intel·lectual havia continuat compromès amb les reformes del 68, però no havia tingut cap tipus de repercussió o resposta en la societat. Fins el 1977. Aquell any, alguns d’aquests personatges, com Jiri Hajek o el mateix Havel, fundaren la “Carta 77”, una agrupació que es proposava “actuar individual i col·lectivament en favor del respecte dels drets humans a Txecoslovàquia i a tot el món”. Per tant, el manifest fundacional tampoc era un text d’oposició total al règim, sinó més aviat es presentava amb un tarannà negociador respecte les autoritats. Tot i que els firmants van ser uns pocs centenars al principi, amb el temps aquests es van anar multiplicant. La resposta del govern fou negativa i completament intransigent. Però la “Carta 77” va ser la pedra d’inici per a un constant creixement de la dissidència a Txecoslovàquia, sempre però, en cercles molt limitats. Els firmants del text, però, tindrien un paper fonamental alhora d’articular el Fòrum Cívic, l’organització que es va posar al capdavant de les mobilitzacions del 1989.

Com a pas previ als fets de novembre del 89, dos anys abans, el secretari general del KSC, Gustáv Husák, d’avançada edat ja, abandonà el càrrec i fou substituït per Milos Jakes, nou anys més jove, però recordat com un dels protagonistes negatius de les purgues dels anys setanta. En la vigília de la revolució, Husák mantenia el testimonial càrrec de President de la República, mentre que Ladislav Adamec era el Primer Ministre.

Txecoslovàquia III: una societat entre el ressentiment i la ressignació, 1969-1989

“Pengem la vostra bandera [de la URSS] perquè no tenim més remei. Abans la posàvem per agraïment, però això fou abans de donar-nos compte que els russos sou uns pocavergonyes”, li comenta Louka al petit Kolya. Kolya és una pel·lícula txeca de 1996 que descriu l’estat de la societat txecoslovaca l’any abans de la revolució del 89. I ho fa a través de la història de Frantisek Louka, un brillant violoncelista que es veu rel·legat de la orquestra simfònica estatal per “problemes” amb el govern comunista. Sobreviu a base de tocar en funerals i restaurar làpides, cosa que no li permet pagar els enormes deutes que acumula. En aquesta incòmode situació, decideix acceptar un matrimoni de conveniència amb una dona russa, la mare de Kolya, que necessita aconseguir la nacionalitat. Després del casament, la dona marxa a l’Alemanya Federal, abandonant el seu fill, que acaba en mans de Louka. Sense ser un ferm opositor al règim, Louka es veu perseguit per culpa d’aquest “cas”, mentre va abandonant els seus prejudicis envers el nen rus i agafant-li molta estima. Cap al final de la pel·lícula, Louka decideix participar a una de les manifestacions de la revolució, on es troba amb els dos policies que feia poc l’havien interrogat.

És interessant el personatge de la mare del protagonista, una dona profundament anti-russa, que renega de la presència militar soviètica al carrer, però també dels seus propis compatriotes: “No et sembla mentida, molts txecs fan negocis amb els russos, col·laboren amb els invasors, quins patriotes... Al principi, quan ens envaïren, molts tancaven el puny i deien que ens negarien el pa i l’aigua. Hi ha que veure’ls ara. Quina nació estem construïnt...”. Era l’ambient que es respirava al país, artistes pluriempleats que feien feines aquí i allà per a tirar endavant, una societat que semblava acceptar una presència militar soviètica que es remuntava vint anys abans, però que es mostrava molt ressentida envers el seu règim.
Aquest ambient és el que marca l’etapa de la “normalització”, de 1969 a 1989. Les autoritats aconseguiren desarticular les reivindicacions de la gent, aconseguiren que la societat es desmobilitzés i acceptés el retorn al vell ordre. L’economia estatal millorà a la dècada dels setanta, i amb ella el nivell de vida de la població, que consumí més productes de primera necessitat i es pogué permetre luxes com segones residències o automòbils, un fenòmen més típic d’un país europeu occidental de l’època que no pas d’un país sota règim comunista. Aquest creixement econòmic, però, es féu sobre peus de fang, en un model que en pocs anys es demostraria completament obsolet. Una de les causes del desmoronament comunista el 1989 és precisament aquest, haver impulsat un retorn al vell ordre quan les circumstàncies demanaven precisament un pas endavant, una reforma. En definitiva, un error que el KSC patiria a llarg termini.

Txecoslovàquia II: la "Primavera de Praga", vint anys abans

En més d’un lloc s’ha apuntat que els grans esdeveniments de la història txecoslovaca del segle XX es dónen en anys acabats en 8. Aquest fet podria passar com una simple anècdota o fins i tot com una frivolitat històrica. Però fins a cert punt. L’octubre de 1918, es proclamà la independència de Txecoslovàquia respecte un Imperi Austro-hongarès que s’estava desmoronant. El 1938, el Tercer Reich commandat per Adolf Hitler s’annexionà el territori dels sudets, per després engolir la totalitat del país. Deu anys més tard, acabada la Segona Guerra Mundial i vençut el nazisme, els comunistes prendrien el poder de l’Estat, encapçalats per Klement Gottwald. Fins aquí tot sembla una coincidència, en part resultat de factors externs al país, però les dates quedaren marcades. En primer lloc, la “Primavera de Praga” de 1968 tenia un evident lligam amb la commemoració dels 20 anys de comunisme a Txecoslovàquia, però hi havia un síndrome, des de llavors, en l’imaginari col·lectiu: una sensació de constant amenaça exterior, ja fos austríaca, alemanya o russa. Les nacions txeca i eslovaca, de gran tradició a l’Europa Central, hereves de les antigues regions històriques de Bohèmia, Moràvia, Silèssia i Eslovàquia, semblaven no poden decidir el seu propi avenir. Tornant a les efemèrides, les mobilitzacions contra el règim comunista a la dècada dels vuitanta ja s’havien iniciat el 1988, tot i que no coallarien fins un any més tard, quan molts dels països del bloc soviètic patiren un canvi de règim en un ràpid “efecte dominó”. Per tant, en la ment de molts dels manifestants al 89, hi era presenta la Primavera del 68, i alguns dels membres d’aquella generació també serien protagonistes de la nova revolució.

Ja durant la dècada dels seixanta, el sector reformista del KSC (Partit Comunista de Txecoslovàquia) començà a fer-se present en l’estructura del partit, demanant transformacions tant en el país com en les formes de govern, sobretot per desfer-se de l’herència estalinista. El secretari general del partit, Antonín Novotny, va impulsar un seguit de tímides mesures per a fer callar aquests reformistes. El moviment no li va sortir bé. El sector reformista, molt vinculat a la intelligentsia del país, s’oposà completament a la línia del partit demanant una major “democratització” del país. Finalment, Novotny fou apartat del càrrec i substituït per Alexander Dubcek, renovador eslovac, amb el vist-i-plau de Moscou.

La nova direcció del KSC aprovà un “Programa d’Acció” per a emprendre la construcció d’un “nou model de societat socialista, profundament democràtic i adaptat a les condicions txecoslovaques”. O sigui, que a diferència del 1989, aquí no es volia acabar en cap moment amb el model socialista, sinó simplement desfer-se d’una herència que venia del 1948 (“un socialisme de rostre humà”). Però això va ser vist com una amenaça per molts dels països del bloc soviètic, que van fer arribar la seva preocupació al KSC. Les negociacions sobre el futur polític de Txecoslovàquia no van arribar a bon port i l’exèrcit del Pacte de Varsòvia va procedir a una invasió l’agost del 1968, davant l’escassa resistència de les forces militars del país i la població civil. La cúpula del KSC, amb Dubcek al capdavant, fou detinguda. El país més occidental (tan geogràficament com políticament) del bloc comunista tornava a estar en la òrbita de la URSS, tal com afirmà el secretari general del PCUS, Leònid Brèjnev. D’ara en endavant s’aplicaria un pla de “normalització” del país, que passava per tornar a la situació anterior a 1968. Gustáv Husák era el nou secretari general, càrrec que mantindria fins el 1987.
Henry Bogdan recorda que cal tenir en compte el context internacional per a entendre la “Primavera de Praga”: les protestes estudiantils el maig del 1968 a l’Europa occidental, la Revolució Cultural Xinesa, els moviments també estudiantils a Mèxic o els pacifistes als Estats Units. Però més que per animar la població cap a una revolta, aquesta situació fou més important per a fer entendre Moscou de la perillositat de l’aventura “liberalitzadora” txecoslovaca. També destaca el caràcter poc trencador dels protagonistes de la “Primavera”, ja que molts d’ells havien estat presents el 1948 i havien estat sempre fidels al partit. Segurament era més important el mite que es crearia que no pas allò que realment havia succeït.

Txecoslovàquia I: un mirall més per al 15-M?

He decidit que a l'Accés Provisional se li havien acabat les vacances, i durant aquests dos mesos han passat coses suficientment interessants com per no escriure algunes línies. Buscant tema per a un treball sobre la Guerra Freda, vaig topar amb el cas de Txecoslovàquia, amb especial atenció als esdeveniments de 1989, que van fer caure el règim comunista. Per bé que la "Primavera de Praga" de 1968 conservava encara una certa aura mítica, la denominada "Revolució de Vellut" mantenia l'honor d'haver estat una transició política pacífica i poc dramàtica.
Però aquesta tria fou abans que s'iniciés el moviment 15-M, per la qual cosa el posterior desenvolupament del treball s'ha vist marcat constantment pel que anava passant a Espanya. És cert que el moviment dels "indignats" ha buscat sempre el reflex de les revoltes al nord de l'Àfrica, per bé que estem parlant de dos contextos completament diferents. Comparar el context polític d'Espanya amb el d'Egipte o el de Txecoslovàquia el 1989 és una falta de respecte per a la població d'aquests dos últims països. Però tampoc vol dir que no hi hagin raons per a la indiganció, tot el contrari. Vivim en un país amb una democràcia imperfecta, sí, però amb una llibertat individual, d'expressió i reunió que no gaudien (o gaudeixen) cap dels altres països. A Espanya, el moviment lluita més per a despertar la gent i fer-la conscient del que està succeïnt, que no pas contra un règim polític totalitari/autoritari. En definitiva, el 15-M lluita contra la ressignació de la població, i per això el seu objectiu ha de ser la pedagogia ciutadana. Evidentment, la classe política no es pot mantenir al marge, perquè un intent desesperat per tapar una indignació que vol sortir de l'embotellament, pot acabar sortint molt car a llarg termini. El cas txecoslovac és paradigmàtic. Per això m'agradaria recuperar aquesta història que he estat resseguint aquestes últimes setmanes.
Una de les coses amb les que més fascina la denominada “Revolució de Vellut” del 1989 a Txecoslovàquia és que amb el seu caràcter pacífic i dialogant acabés destruïnt un règim comunista inamobible durant quaranta anys (precisament per això se l’anomena “de Vellut”). En un context de canvi profund als estats europeus orientals, satèl·lits de la Unió Soviètica, el règim socialista de partit únic es va enfonsar i va deixar pas a una república democràtica parlamentària. Els esdeveniments que van desembocar en aquesta nova etapa se succeïren ràpidament, en poc més d’una setmana, tot i que es van allargar fins a principis de 1990, quan els nous dirigents foren elegits. La primera pregunta que cal fer-se és: realment fou un canvi de règim produït per una mobilització popular no violenta? El fet que es tractés d’un procés tan exemplar i tan poc traumàtic el situa en una categoria de rara avis dins les revolucions, cosa que ha donat peu a més d’una interpretació. Per això ja qui parla de conspiracions policials, de moviments des de Moscou o de pacte entre elits.

Continuarà.