Flotant

Flotant per l'espai. La terra de lluny i l'infinit darrere seu. Silenci total i cap direcció. És impossible tornar, el més probable es que em quedi aquí eternament. De manera que no hi ha pressa. M'he tret el casc i, abans que m'explotés el cap, he buscat una banda sonora per a aquest moment. Flotant. Després ja m'ha reventat el cervell.

Link: http://www.goear.com/listen/3e200d3/flotant-victor

Víctor

El Tren de Sarrià

Sempre havia volgut llegir i investigar sobre un transport que m'ha fascinat des de petit i que ha patit una metamorfosi espectacular al llarg dels anys: els Ferrocarrils de la Generalitat o, com es deia des del principi, el Tren de Sarrià.

El Tren de Sarrià fou innaugurat el juny de 1863. Ens hem de situar en una etapa de plena industrialització a Barcelona i un procés d'urbanització creixent. Tot i això, ens situem en el període anterior a l'annexió dels pobles del voltant de la capital catalana, que després passarien a ser barris de la ciutat. Entre ells Sarrià. Això sí, cal dir també que ens trobem davant d'una Catalunya i una Espanya eminentment rurals, agrícoles encara i, de fet, no han passat ni vint anys des de la innauguració de la primera línia de ferrocarril a l'Estat espanyol, la famosa Barcelona-Mataró de 1848. Pocs anys abans dos fets fonamentals canviarien la història de Barcelona: l'enderrocament de la seves muralles als anys 50 i l'aprovació del projecte urbanístic d'Ildefons Cerdà el 1860.

Per altra banda, Sarrià era encara un poble de camperols, però pròsper i amb una clara progressió demogràfica. L'augment del territori urbà de Barcelona, les relaciones cada cop més estretes entre els municipis i la creixent iniciativa per a la construcció i establiment de línies de transport va ajudar a l'aprovació d'una línia de ferrocarril. Aquesta fou innaugurada el juny de 1863 i estava formada per quatre estacions: Barcelona, Gràcia, Sant Gervasi i Sarrià. Amb el temps, però, fou necessària la construcció de noves estacions a la cruïlla Balmes-Provença, a la Bonanova, a Muntaner i a les Tres Torres (aquestes tres últimes a mitjans del segle següent). A més, la ràpida urbanització de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX va convertir el Tren de Sarrià en el segon ferrocarril urbà del món, per darrere del londinenc. El seu pas, però, carrer amunt per Balmes era un tram altament perillós i els accidents entre peatons i el comboi se succeïren. Per això, el 1926 s'iniciaren les obres per al seu soterrament. Dècades abans, un altre fet cabdal havia canviat el Tren de Sarrià: la seva electrificació (1905), en consonància amb un procés que estava afectant tota la ciutat de Barcelona.

Fonts: MANÉ I SÀBAT, Antoni: El Tren de Sarrià. Històries de Sarrià, 3. El Mirador, Barcelona, 2003. HUERTAS, Josep M. i FABRE, Jaume: La ciutat transportada: dos segles de transport col·lectiu al servei de Barcelona. Transports Metropolitans de Barcelona, Barcelona, 1997.

Egipte i la història de la multitud

El 1964, l'historiador marxista britànic George Rudé publicava "The Crowd in History" ("La multitud en la historia") i ho presentava com un estudi elaborat amb l'objectiu de compensar per tantes dècades d'historiografia "dels de dalt". Defensava la història "des de baix" amb un anàlisi del "populatxo" rural i urbà a la França i Anglaterra del període 1730-1840. Aquest treball, ideologies a part (cal situar-lo en aquella historiografia heterodoxa dels seixanta i setanta), marcava una fita tant en la metodologia com en l'enfocament. Aquella massa de gent, tant difícil d'analitzar, per l'absència de rostre, per l'absència de líder.

Tot i que els anys passen per "La multitud en la historia", els recents esdeveniments a Egipte em van fer recordar aquest treball. Els protagonistes d'aquests moviments populars massius són ben diferents als que historiava Rudé, la diferència cronològica fins i tot ridiculitza aquesta comparació. Però un cop més es demostren dues coses: la necessitat d'historiar la multitud, però també la dificultad que comporta fer-ho. Tota una paradoxa. Ni els analistes s'acaben de posar d'acord sobre quines són les causes (i no "causa", en singular) de les aglomeracions a la plaça Tahrir. Uns afirmen que molts manifestants observen les democràcies occidentals (bé, el que tenim aquí) com el model, però molts criden contra el control per part d'occident. Alguns ho veuen com una revolta islàmica, però altres afirmen que un projecte d'estat islàmic no tindria el suport suficient. Evidentment, hi ha factors polítics, econòmics (alça dels preus de productes agrícoles, a què em sona això…?) i generacionals. L'heterogeneïtat dels protagonistes de la revolta, la complexitat del procés fan difícil resumir en poques paraules el que ha passat. Tampoc vull entrar en aquest camp que se'n fa tant pantanós perquè conec poc la realitat egípcia. Però si realment resulta tant difícil posar rostre a multituds actuals, historiar les del passat resulta ben complicat.

Per altra banda, els successos de les últimes setmanes a Egipte ens demostren una cosa. Allò que tots entenem per "multitud" no és una massa homegènia i perillosa d'individus sense rostre que es mouen irracionalment. Es tracta d'un conjunt de persones (moltes persones) que es mobilitzen per una sèrie de raons, moltes de les quals són diferents en cada ésser humà, fins i tot de vegades contradictòries, però resultat d'una reflexió més o menys elaborada.

Arsenal. Romanticisme futbolític des d'Islington

Avui l'Arsenal juga a casa amb el Wolverhampton i ja sabrà el resultat del derbi de Manchester, que enfronta als altres dos equips candidats a emportar-se la Premier League d'enguany. Però el dimecres li toca el PARTIT, el que l'enfrontarà al Barça, el seu germà gran. L'any passat els va posar les coses molt difícils, però va acabar cedint al tram final de l'eliminatòria. Aquest any les coses són diferents, es respira més optimisme, l'equip només està a quatre punts del líder Manchester United a la lliga, jugarà la final de la Carling Cup contra el Birmingham i continua viu a la FA Cup. Però el gran repte és el Barça. I el guanyador de l'eliminatòria serà el futbol.

Se sap que l'eliminatòria de vuitens pot marcar un abans i un després en la temporada. Els dubtes generats en defensa i porteria es compensen amb la bona forma del migcamp i la davantera. Lesionat Fabianski el que queda de temporada i amb un Almunia sense la confiança de Wenger, el jove Szczesny s'ha trobat amb una responsabilitat força gran. Tot i rebre 4 gols en vint minuts el passat cap de setmana contra el Newcastle, té bona pinta. Al centre de la defensa és on hi ha més dubtes. El capo està lesionat (Vermaelen) i de moment Koscielny, Squillaci i Djourou fan el que poden. Els laterals semblen més assentats. Un correcte Sagna li guanya la partida de moment a Eboué i Clichy explota ofensivament la banda esquerra esperant que el jove anglès Gibbs faci un pas endavant en la seva progressió. Però els gourmets els trobem de Song cap endavant. El camerunès hauria de ser l'estandard en el mig del camp. L'eterna promesa Rosicky, Abou Diaby i el sempre correcte Denilson haurien de ser secundaris en aquesta eliminatòria…

Perquè el millor m'ho deixo pel final. Allò que més acosta els de la barriada de Highbury al toc català. Aquest romanticisme, aquest amor pel futbol sutil, tècnic, que oblida el físic i que marca l'essència d'aquest esport. L'Arsenal també sap jugar a handbol amb el peu. També mou la pilota d'una banda a l'altra del balcó de l'àrea esperant el mínim forat per a col·locar-hi l'agulla. També creuen que si per ells fos, entrarien amb la pilota a la porteria. Ells també exasperen els seus afeccionats, que criden de vegades allò de "Xuta, Xuta!!!". I tenen molts actors per a aquesta obra. La joia és com no Cesc Fàbregas, un jugador que ha sabut combinar el toc que va apendre a la Masia amb la verticalitat del migcampisme anglès (Lampard, Gerrard, Carrick). Al seu costat hi creix el seu alumne Jack Wilshere, un jugador prometedor però que encara s'amaga contra grans rivals. La mala notícia serà l'absència de Samir Nasri a l'anada a l'Emirates. El jugador més en forma de la temporada és una perla exquisita, que em fa recordar a Iniesta. Potser no té tanta capacitat d'organització, però busca força l'u contra u. Li ha costat temps adaptar-se a l'equip, però per fi ha explotat, i ja és un crack.

A dalt de tot, Wenger continua tenint molta artilleria per a escollir. Després de passar-se una temporada en blanc però fent un notable Mundial, Robin Van Persie torna a estar en forma. A la velocitat i el xut, se li uneix una jerarquia que està assolint amb el pas dels anys. Walcott continua sent un jugador intermitent, però tenint en compte el protagonisme que va prendre en l'anada de l'any passat, auguro alguna sorpresa. Chamakh va començar molt bé la temporada, semblava que el seu fitxatge havia estat tot un encert (a cost zero), però en les últimes setmanes ha anat a menys. És possible que torni a posar-se en forma per al final de la temporada. Bendtner és segurament el jugador més fluix de la davantera, personalment no m'agrada gens, i el que sembla que cada cop anyora més la seva Rússia natal és Arshavin. Faltat de confiança aquesta temporada, es nota que pren les decisions sobre el camp amb molts dubtes. Això sí, de tant en tant fa alguna meravella.

El Barça parteix com a favorit en aquesta eliminatòria però l'Arsenal està davant d'una de les seves millors temporades. Ha pogut mantenir a tots els seus cracks i els més joves sembla que cada cop se senten més còmodes. Que comenci l'espectacle.

El nacimiento del mundo moderno

"Entre 1780 y 1914, los gobiernos de todo el mundo empezaron a parecerse entre ellos. Crearon fronteras territoriales claras y definieron a sus súbditos frente a los extranjeros. Trabajaron para crear sistemas efectivos de gobierno que eliminaran los viejos sistemas de poder y privilegio. Establecieron ejércitos centralizados y sistemas de recaudación de impuestos eficaces. Esta creciente uniformidad política en todo el mundo se vio reflejada, más adelante, en una uniformidad económica centrada en los requerimientos del capital industrial. A pesar de las enormes diferencias de riqueza entre los diferentes países y dentro de los mismos, una mayor proporción de la población mundial se había incorporado a la economía capitalista internacional a finales de siglo. Si eran campesinos, producían cultivos comerciales para la exportación. Si eran trabajadores industriales, producían en las fábricas. Si eran comerciantes o profesionales, comerciaban, educaban o litigaban en el marco de este nuevo mundo. La convergencia del Estado y de la economía hacia una uniformidad hizo que la sociedad y el estilo de vida empezaran a parecerse en todo el mundo" (Pàg. 509).

La World History o Global History va néixer per a trencar les barreres que les històries nacionals havien creat per als horitzons de la historiografia, el seu obejctiu era relatar el passat en clau d'interconnexions, interdependències i comparacions entre les diverses civilitzacions, i durant tots els períodes. Doncs bé, "El nacimiento del mundo moderno", de Christopher A. Bayly, és l'esperit de la World History fet llibre. Relata amb aquests paràmetres l'etapa 1780-1914, un període anterior a la globalització actual.

Afirma que el XIX és el segle de la uniformització de l'estat, la religió, la política, l'economia i les formes vida, com bé resumeix al tram final de l'obra. Però també subratlla que aquesta uniformitat va comportar "la complexitat universal", o sigui, que les societats es van tornar cada cop més complexes dins aquesta limitació. L'altre gran tema és el perquè de la dominació occidental. Bayly va a les arrels de la problemàtica actual i busca causes molt abans de l'imperialisme de la segona meitat del dinou. També defensa que si sempre hem vist el XIX com un segle de nacionalisme, industrialització, urbanització i liberalisme, almenys aquests últims tres no foren importants i palpables fins el final de la centúria. Però si per alguna cosa Bayly anomena el període 1780-1914 com el del naixement del món modern és precisament per la consolidació de l'estat-nació, una forma d'organització política que demana homogeneïtzació ètnica i devoció per part dels seus habitants. El que veiem actualment en aquest sentit no és més que el resultat del segle XIX més les tres guerres mundials (Guerra Freda inclosa).

Segurament un dels encerts de les tesis de Bayly és l'enfocament que fa de les religions com un ent que té les mateixes aspiracions que l'estat-nació: ser uniforme, expandir-se entre la població i fixar les seves bases. Si teniem la idea que el dinou era el segle de la secularització, ell ho desmenteix: les grans religions com el cristianisme, l'islam, el budisme o l'hinduisme es reciclen, i en surten reforçades. Per contra, la ciència i les noves ideologies usen la tradició i la religió per fer-se entendre o, simplement, construir-se.

Si bé fa un anàlisi interconnectat del periode observant la història dels diferents continents, Bayly posa la lupa especialment en Europa, Amèrica del Nord i Àsia, mentre Àfrica, Amèrica del Sud i Oceania queden en un segon pla. Sobretot es troben a faltar molts més exemples del territori llatinoamericà. Però bé, aquí ja entrem en la impossibilitat d'abarcar un període i un espai geogràfic tant grans per a historiar-los de forma global. Per altra banda, sense entrar en debats conceptuals interminables sobre què és "modern" i què no ho és (com diu ell: "una part essencial de ser modern és pensar que un ho és"), Bayly apunta que la modernitat no és un fenomen que s'espandeix des d'Europa i Amèrica del Nord fins a la resta del món. La modernitat és un fenomen global. I la seva obra és senzillament genial.

BAYLY, Christopher A.: El nacimiento del mundo moderno, 1780-1914 (The Birth of the Modern World, 2004). Siglo XXI, Madrid, 2010.

Irish America. La diàspora irlandesa als Estats Units al segle XIX

L'irlandès sempre ha estat un poble amb una història dramàtica, sempre envoltat per una imatge de nostàlgia i melancolia. El tòpic de l'irlandès que busca en altres països una oportunitat en la vida, allunyat de la pàtria natal, està força estès i les xifres ho corroboren. Al voltant d'uns 70-80 milions de persones al món tenen descendència irlandesa, una xifra 12 vegades major que la de la població de l'illa (6,2 milions). Més interessant resulta encara la presencia irlandesa als Estats Units. Parlant també de xifres actuals, 36 milions de nord-americans asseguren tenir origen irlandès, un nombre que suposa el 12 de la població total. Però segurament el més fascinant és com la seva cultura ha penetrat a la terra de destí. Mentre que altres grans moviments migratoris com l'alemany hi ha diluit la seva cultura, els Estats Units mantenen quelcom irlandès encara, i no només estic parlant del dia de Sant Patrici.

La segona meitat del segle XIX és el període de construcció de l'Irish America, que la podriem definir com la diàspora irlandesa als Estats Units. Una "quasi-nació" amb uns trets molt definits, que es mantindran amb molta força, tot i l'assimilació, durant el segle XX. La presencia irlandesa a Amèrica és anterior, però, als anys cinquanta del segle XIX. Es tracta normalment de colons de tradició anglicana i protestant que s'estableixen al Nou Món en un entorn rural. Provenen en gran part de la part septentrional de l'illa, l'Ulster, però són més propers a la tipologia immigrant pròpia de l'imperialisme britànic que a la de l'immigrant irlandès del període posterior, i les seves perspectives econòmiques són majors.
Però el que marca un abans i un després en aquesta diàspora és la Gran Fam de 1845-1852, un període de constant manca d'aliments en una població rural irlandesa molt depenent de la patata. L'extensió d'un fong acaba amb la pràctica totalitat de la collita i les conseqüències són devastadores: al voltant d'un milió de persones moren i quasi dos milions es veuen obligats a marxar a l'Amèrica del Nord. Tant aquest drama rural, com el traumàtic perible cap al nou destí i la vida que els espera allà marquen definitivament el caràcter nostàlgic d'aquesta població.
Juntament amb aquest massiu moviment de població, que és constant durant la resta del segle, tres factors són també molt importants per entendre l'Irish America. En primer lloc, el procés d'industrialització. El jove camperol irlandès que arriba als Estats Units acaba molts cops treballant com a mà d'obra no especialitzada. A més, no s'expandeix generalment pel territori, ja que es queda a la costa est en grans ciutats com Nova York, Boston, Chicago o Philadelphia. El caràcter urbà d'aquesta diàspora és evident. En segon lloc, el catolicisme. L'irlandès exporta la seva religió i li serveix per establir una xarxa d'ajuda mútua, cohesió interna i diferenciació respecte a altres ètnies molt important per a la comunitat. I en tercer lloc, el nacionalisme. El moviment nacionalista irlandès, primer de caràcter autonòmic i després independentista, no s'entén sense la seva diàspora. L'irlandès subratlla el seu caràcter gaèlic i en cap moment s'oblida de la seva terra d'origen. A més, l'Irish America en la majoria de casos se l'associa al Partit Demòcrata.
Però quina és la resposta de la població "nativa" (com s'autodescriuen aquells de tradició anglicana)? Des del simple, però negatiu estereotip fins a la violenta hostilitat. L'irlandès és caracteritzat com un individu semi-salvatge, violent, simple i alcohòlic. I la hostilitat pot anar des de la discriminació en un entorn laboral fins a les organitzacions violentes que es dediquen a acabar amb els irlandesos.
Les perspectives, però de la diàspora irlandesa als Estats Units milloren amb el canvi de segle. Les següents generacions mantenen un lligam amb l'illa, però estan més ben considerats, han ascendit laboralment i socialment i amb el pas del temps es convertiran en un dels grups ètnics més desenvolupats dels Estats Units. L'arribada de l'efímer John F. Kennedy a la Casa Blanca trenca un tema tabú i marca també un abans i un després: és el primer president catòlic i a sobre d'origen irlandès.
Article complet: Irish America: La diàspora irlandesa als Estats Units al segle XIX. AQUÍ.