Retall II

“Vaig anar a prendre el metro. Al moment que hi entrava hi va haver senyal d’alarma. La gent, esglaiada, s’empenyia escales avall. Un baf intens i asfixiant sortia de la multitud atapeïda. Molta gent asseguda a les escales. Vaig preferir tornar a sortir. I vaig anar fins la plaça de Catalunya pensant que allí podria prendre el tren. Tota la ronda de la Universitat era una desolació, no i havia cap casa que no mostrés senyals de la tragèdia. A la plaça de Catalunya, estols de xicots voluntaris treballaven. Finida la feina, es van enfilar en camions i van partir". Ferran Soldevila.

Retall I

“De sobte van sonar els xiulets i els canons. Jo estava relativament tranquil, estès damunt el llit: seria casualitat tan gran que la bomba tornés a caure al mateix lloc! Però el soroll s’intensificava. Augmentava amb trepidació. Una mena de brunzit s’abatia damunt la casa i la sacsejava esfereïdorament. Vaig agafar el coixí i vaig cobrir-me’n la cara i el pit. Des d’aquest minso refugi, mirava a banda i banda, esperant d’un moment a l’altre veure esberlar-se les parets. Què deia? Recordo que parlava, segons el meu costum. Això és horrible, em semblava que murmurava, no aguantarà. Una detonació brutal. Un terrabastall dins la cambra i, en un esclat de llum com un llampec, la porta de comunicació que s’obre violentament... la bomba havia caigut a can Vidal-Vehils. Però en girar-me cap a la Universitat, em va sorprendre l’accentuació de les destrosses; ja no restava res del rellotge, cap vidre. Però la sorpresa dolorosa fou al mirar el carrer de Corts enllà, cap on mirava la gent, i veure l’esvoranc enorme d’una casa i la casa de “La Publicitat” destrossada" Ferran Soldevila (1894-1971), historiador i escriptor.

"Rooom", l'espectacle musical d'Standstill

Les negres siluetes de cinc musics s'endevinen d'entre la foscor, amb tres grans pantalles a mode de parets d'una habitació que els resguarden. Ells toquen, la música sona molt bé, el públic calla i aplaudeix quan ha d'aplaudir. Després d'hora i mitja d'un esplèndit espectacle musical, els espectadors, rendits davant l'evidència, s'aixequen per a homantejar als artistes. És el concert perfecte.

Standstill presenta amb l'espectacle video-musical "Rooom" el seu últim àlbum, "Adelante Bonaparte" (2010). Es tracta d'una proposta pop-rock molt personal i original, dotada d'una qualitat musical que fa difícil entendre que aquesta banda sigui barcelonina. Enigmàtics passatges i foscos arpegis que fan recordar a Radiohead, progressions i atmòsferes recreant els mismíssims Pink Floyd; sonen crus quan volen, i nostàlgics quan miren enrere, i amb una quotidiantitat al més pur estil barceloní.

La música va cronometrada al ritme de les imatges, o al revés, i és fàcil quedar-se bocabadat davant d'una lliçó artística i de "saber fer" tan implacables.

“Fringe” ja és major d’edat

Quan va aparèixer, ens la venien com un producte del geni J.J. Abrams. Dos anys més tard, s’estrena la tercera temporada d’aquesta sèrie de ciència-ficció, digna hereva de la col·losal “Lost”. La fórmula és molt senzilla: el misteri de la mateixa “Lost” + l’esquema de “The X-Files” + els homenatges involuntaris a “Érase una vez el cuerpo humano”.

La trama és molt més senzilla que en “Lost”, més fácil de seguir. Temporades llargues, de més de 20 episodis, on es combinen casos de ràpida solució amb capítols clau per a seguir la història principal. Però conforme van passant els episodis, “Fringe” guanya en maduresa, en complexitat, en misteri. Té un inici més aviat regular, millora a mitja primera temporada, i quan aquesta acaba, ja no la pots abandonar. Recomano doncs, ferventment aquesta sèrie, per a aquells que es van quedar buits quan va acabar “Lost”, i que necessitin una sèrie que doni peu a interminables debats sobre l’existència humana i els misteris que ens envolten. A mi m’ha donat dos anys genials.

Obrim per setembre

L’Accés Provisional torna a estar obert. Després de mig any d’experiència londinenca, torno a ser estudiant universitari per dos anys més. Darrere deixo una ciutat que realment m’ha fascinat. He pogut aconseguir el certificat Advanced de Cambridge i he pogut treballar en una de les tendes d’esports més grans, importants i atrafegades d’Europa. Però a part d’això, Londres és una ciutat que no s’oblida, vagi hom un cap de setmana o hi visqui un any sencer. Serà per aquesta multiculturitat o cacau de nacionalitats que la caracteritza, o perquè és l’elegant i punyetera capital d’un antic imperi. És impossible aborrir-se. Però si me de quedar amb dues coses on Barcelona mai estarà al nivell de Londres són els pubs i els parcs. Els primers, espais lliures de fum, amb una aura especial, on es pot disfrutar d’una bona pinta de cervesa amb tota tranquilitat. Els segons, immensos, inabastables i quasi sempre verds. Aquí quasi ens hem de conformar amb un parc de Collserola que cada dia és més petit... Això sí, el rock ja no regna a la capital britànica. Una pena, però clar, els temps canvien. Sempre ens quedarà la Premier League i el mosaic de bufandes que es pot veure el cap de setmana per la ciutat.

Espero doncs, poder actualitzar el blog regularment. Bona sort.