dimarts, 19 de gener del 2010

Apocalypse Now: és només una pel·lícula?



Ahir vaig acabar ja el monogràfic de cinema sobre la guerra del Vietnam per a l’últim treball que preparem per a la carrera. I, bàsicament, trec dues conclusions. La primera és que pel·lícules com “Platoon” (1986) o “Full Metall Jacket” (1987) honren el cinema bèl·lic, són grans films. Altres, com “Good Morning, Vietnam” (1987) (divertidíssim Robin Williams), també aborden la crítica al conflicte des de la vessant còmica, no poc impregnada de dramatisme. I pel·lícules com “The Deer Hunter” (1978) narren odissees humanes i vides trencades per l’horror de la guerra. La segona conclusió és que l’ombra d’una colossal obra mestra planeja sobre aquest grup de films. “Apocalypse Now” (1979), de Francis Ford Coppola, és l’experiència cinematogràfica definitiva sobre la guerra del Vietnam. És la que millor capta la seva essència.

La trama argumental i el concepte de la història estan basats en la novel·la de Joseph Cornad, “El cor de les tenebres” (1902), tot i que no està ambientada en l’Àfrica de l’època colonial. El capità Willard, en una missió secreta, ha d’anar a buscar el coronel Kurtz (repeteix nom respecte la novel·la), que es troba en el cor de la jungla de Cambotja, i que està “completament boig i els seus mètodes són defectuosos”. Kurtz suposa un perill per a l’exèrcit nord-americà. Willard emprèn un viatge des d’un Vietnam en guerra fins al cor de la infernal selva sud-asiàtica. Uns dos-cents minuts on l’ésser humà va perdent tot signe de racionalitat en una guerra sense cap tipus d’explicació.

Aquest film ens deixa escenes mítiques i realment memorables: la destrucció inicial de la selva, amb “The End” de The Doors de fons; l’atac dels helicòpters al ritme Valquíries de Wagner; o aquella frase del coronel Kilgore: "I love the smell of napalm in the morning... The smell, you know that gasoline smell... Smells like, victory". A part d’aquests moments tan especials, el que realment cal destacar d’aquesta obra és la sensació d’angoixa, horror i tensió que provoca un viatge riu amunt, cap a la bogeria, la irracionalitat, el surrealisme. En cada capítol, en cada parada, les evidències de demència i depravació humana són majors. Tot més fosc, menys bèl·lic, però més perillós. Realment, feia temps que una pel·lícula no m’impactava i em feia reflexionar tant.

dimarts, 5 de gener del 2010

1. Animal Collective – Merriweather Post Pavilion


Un disc sense guitarres al número 1 del meu TOP?? Doncs, sí, i sense cap tipus de dubte. Alguns asseguren que “Merriweather Post Pavilion” és el millor disc de la primera dècada del SXXI, jo em limito a assenyalar (i no és poc) que és el que més ha marcat el meu 2009. Un esclat de llum i alegria pop com mai s’havia fet, sense alts ni baixos. I a sobre, els Animal Collective tenen la “indecència” de treure un EP el desembre, que també és brutal. Els hi sobra la imaginació. L’inici de l’àlbum és enigmàtic, “In The Flowers” destil·la pop pels quatre costats, però la festa no comença fins a la meitat de la cançó. I no acaba fins l’últim segon de “Brother Sport”, un monument per a acabar aquesta psicodèlica experiència. La segona és la cançó de l’any. “My Girls” és la peça electrònica més completa que he escoltat mai, està plagada d’infinits detalls sonors i no et deixa quiet en cap moment. Tant de bo totes les “canciones del verano” fossin com aquesta. A partir d’aquí, ja no pots abandonar el viatge de “Merriweather...”. Sempre amb els Beach Boys com a referència, però elaborant música per al futur. Considero que el seu antepenúltim disc, “Feels”, s’acosta més a la música que més m’agrada, però qui es pot resistir a l’encant d’aquest últim? I més si la seva presentació en directe et deixa tant bon sabor de boca. Animals del món, aquests són els nous reis de la selva!
Em recorda a: The Beach Boys, The Flaming Lips.
Tres caramels: “My Girls”, “Summertime Clothes”, “Brother Sport”.



2. Grizzly Bear – Veckatimest


Immensa obra mestra del altres ossos bruns, els de Nova York. Un referent que supera el seu excel·lent “Yellow House” i els situa com un dels grups a tenir en compte en el futur. El disc es desenvolupa al voltant de “Two Weeks”, la cançó de plata del 2009, que no desmillora ni quan surt en anuncis. Talentosos amb un folk en estat pur, superdotats per a la composició musical i amb unes melodies que anirien com anell al dit a qualsevol pel·lícula de Tim Burton. Com també fan els Fleet Foxes, Grizzly Bear explota al màxim les possibilitats que els hi donen unes bones veus. Sempre amb reminiscències folk i pop dels 60, amb uns arreglos sublims (per exemple, el bombo de “All We Ask” que li dóna un aire de fosca processó), en alguns casos potser sobrecarregant la cançó, però demostrant hores i hores de feina. Com amb els animals en perill d’extinció, aquest tipus de grups s’han de cuidar, perquè n’hi ha poquets en el món.
Em recorda a: The Beach Boys, Fleet Foxes, Radiohead.
Tres caramels: “Two Weeks”, “All We Ask”, “While You Wait For The Others”.



3. Doves – Kingdom Of Rust


Doves es mantenen a l’ombra dels grans. No han descobert la pedra filosofal, segueixen la tradició pop-rock britànica (més concretament el mite de Manchester), però es mouen amb molta elegància en això de la música. “Kingdom Of Rust” n’és l’exemple: quart àlbum, seguint aquesta més que notable línia. És un disc típic de brit rock. Comença molt fort, “Jetstream” és una peça pel final de Blade Runner (com ells afirmen), “Kingdom Of Rust” és una fosca cançó de carretera i “Winter Hill” és el millor single que ha parit el brit rock en aquesta dècada. La resta és un meravellós acompanyament, menys les tres últimes cançons. La baixada final no li permet optar a una encara millor posició. Però els Doves continuen demostrant, any rere any, la seva seriositat, la seva manera de fer, al marge dels fenòmens mediàtics que sorgeixen al seu entorn (com per exemple, els estimats Coldplay). Continuen evolucionant, incorporant aquí elements de l’electrònica, més contundència, etc. Era el disc que esperava més d’aquest 2009 i no m’ha decepcionat.
Em recorda a: Elbow, The Verve, The Stone Roses.
Tres caramels: “Jetstream”, “Kingdom Of Rust”, “Winter Hill”.





dilluns, 4 de gener del 2010

4. Dark Was The Night


“Dark Was The Night” és el recopilatori de l’any. Impulsat per la organització Red Hot per a la lluita contra la sida, reuneix la “crème de la crème” del pop-rock independent, bàsicament, nord-americà. Un disc variat dins el gènere, generós (31 cançons) i amb una qualitat anormal en aquest tipus de publicacions; les peces són de primer ordre. Apareixen grans versions: The Books i José González amb “Cello Song” de Nick Drake, Antony i Bryce Dressner amb “I Was Young When I Left Home” de Bob Dylan, Sufjan Stevens amb “You Are The Blood” dels Castanets o My Birghtest Diamond amb el conegut “Feeling Good”, per posar alguns exemples. Altres que destaquen d’entre l’extensa llista de col·laboradors? Doncs, Grizzly Bear, Bon Iver, Feist, Iron & Wine, Arcade Fire, Yo La Tengo o Alex & Jónsi. Com per no aborrir-se.
Tres caramels: “Cello Song”, “You Are The Blood”, “Hey Snow White”



5. The Antlers – Hospice


Fa uns mesos ja vaig postejar una referència d’aquest disc afirmant que estava davant d’un dels millors discos de l’any. “Touché”, és una de les meves referències del 2009. Un àlbum que convé escoltar amb tranquil·litat, en un bon lloc, còmode i disposat a deixar-se portar. “Hospice” narra la història de la lluita contra el càncer, que condueix a la mort, des del patiment d’un ser estimat. No sóc molt donat als drames, però la música aconsegueix portar-te cap a la història, i no et deixa en pau. Les cançons són progressives, van des d’un minimalisme pur cap a la catarsi instrumental. I això des de diferents angles: el folk, un piano, distorsions d’ambient. La veu també posa molt de la seva part, tràgica a més no poder, de l’escola de Jeff Buckley o Bon Iver. Benvinguts, Antlers, al meu club de bandes imprescindibles.
Em recorda a: Sigur Rós, Arcade Fire, Bon Iver.
Tres caramels: “Kettering”, “Bear”, “Two”.




6. Mono – Hymn To The Immortal Wind


Mono són els representats del continent asiàtic en aquesta llista. Una banda japonesa que porta el post-rock fins al nivell màxim d’èpica, que ens permet imaginar una pel·lícula dramàtica, heroica, de superació en cadascun dels seus minuts. Mai havia escoltat un àlbum on la melodia de les guitarres s’agermanés amb tanta perfecció amb els elements orquestrals, on aquesta combinació fes sentir a un mateix tan petit davant d’aquesta obra colossal. Comencen forts, molt forts; acaben sublims. Entremig, de tant en tant, les guitarres deixen el protagonisme al piano, que aporta un component tràgic a la narrativa, com si expliques una història. Evoquen immensitat, nostàlgia, però també destrucció i soledat. I com no, el glockenspiel també té els seus moments de glòria. La majestuositat del final és digna d’entrar a la història de la música.
Em recorda a: Godspeed You! Black Emperor, Explosions In The Sky, Mogwai.
Tres caramels: “Burial At The Sea”, “The Battle To Heaven”, “Everlasting Light”.



diumenge, 3 de gener del 2010

7. Soulsavers – Broken



Després del sensacional “It’s Not How Far You Fall, It’s The Way You Land” (2007), em feia aquest any aquella sempre incòmoda pregunta: estaran a l’alçada amb la nova entrega? Els dubtes es van començar a esvair quan vaig veure que hi hauria, de nou, una notable col·laboració de Mark Lanegan com a vocalista (quin tros de veu), a més d’aportacions de gent com Bonnie “Prince” Billy (amb la versionada “You Will Miss Me When I Burn”) o Jason Pierce (Spiritualized). He de reconèixer que el disc de 2007 em continua agradant més, però “Broken” no em va decepcionar. La mateixa fórmula, les mateixes mescles: rock (amb més protagonisme), gospel, soul, electrònica, trip-hop, ambient, etc. Fins i tot es pot percebre certa influència d’Ennio Morricone en les peces instrumentals. Soulsavers + Mark Lanegan continua sent una fòrmula d’èxit. A sobre, hi ha nou fitxatge: la veu femenina de Rosa Agostino.
Em recorda a: Spiritualized, Ennio Morricone, Portishead.
Tres caramels: “You Will Miss Me When I Burn”, “Unbalanced Pieces”, “All The Way Down”.



8. Lotus Plaza – The Floodlight Collective



Lotus Plaza és el projecte de Lockett Pundt, company de Bradford Cox a Deerhunter. I la veritat és que no li té res a envejar, està al nivell d’Atlas Sound o fins i tot per sobre, i demostra que aquesta gent viu tota en el mateix món. “The Floodlight Collective” és el festival de la reverberació, també se li podria aplicar el terme de laboratori de pop, com en Atlas Sound, un notable banc de proves per al grup en comú. Aquí, però, el shoegaze pren més protagonisme, acompanyat d’elements electrònics, música ambient i veus totalment etèries. Sons distorsionats, però alhora aigualits (“These Years” n’és un clar exemple), melodies reconeixibles, però difícils de caçar, i sobretot, reverb i delay “a full”, com a un servidor li agrada. Algú criticarà l’excés d’efectes, però en el fons no és més que experimentació, descobriment de nous sons a partir d’influències, i l’èxit és brutal.
Em recorda a: Deerhunter, My Bloody Valentine, Spacemen 3.
Tres caramels: “These Years”, “Different Mirrors”, “Antoine”.





9. Atlas Sound – Logos



Bradford Cox és un altre d’aquests artistes que necessita composar per a viure. Ho demostra la seva discografia en només tres anys: dos àlbums d’estudi i dos EP’s amb Deerhunter (magnífics tots) i dos més amb el projecte paral·lel, més personal, Atlas Sound. I “Logos” segueix aquesta magnífica línia. Es tracta d’un treball de pop experimental amb una barreja d’electrònica, ambient, so shoegaze, elements acústics i molta psicodèlia. A més, la veu destrossada de Bradford, li dóna un component més de “congestió nasal” a la seva música, autèntic “pop Frenadol”. I la influència dels Animal Collective aquí és més que evident, a part de col·laboració de Panda Bear a “Walkabout”, una de les millor cançons de l’any. Cox és un personatge que cal seguir, i més si a un li fascina tot el seu món sonor, que no és més que un laboratori de música pop.
Em recorda a: Deerhunter, Animal Collective, Lotus Plaza.
Tres caramels: “Walkabout”, “Sheila”, “Quick Canal”.



dissabte, 2 de gener del 2010

10. National Skyline – Bliss & Death



La última sorpresa de l’any i, realment, molt grata. El gurú musical Roger Torras està darrere aquest descobriment i afirma que pocs han estat els que han pogut disfrutar d’aquest gran disc, el meu objectiu és expandir el missatge. “Bliss & Death” té unes influències clares: els elèctrics arpegis de Radiohead, el so shoegaze de My Bloody Valentine o Ride i un estil, en definitiva, molt britànic, sense ser naturals de les illes. No estan tan lluny dels Doves, per exemple. Una veu fàcilment assimilable, un desenvolupament de les cançons excel·lent, sense caure en virtuosismes o experiments estranys. Un àlbum que entra fàcil, que sempre ve de gust escoltar. Sense ser molt innovador, ens demostra que encara hi ha gent capaç de fer grans discos de pop-rock.
Em recorda a: Radiohead, Ride, Doves.
Tres caramels: “Edge Of The World”, “Revenge”, “Bloom”.



11. Phoenix – Wolfgang Amadeus Phoenix



Fins aquest disc, considerava els Phoenix com un grup més del “montón” dins la seva escena pop. Però amb aquest àlbum de pretensiós títol, va canviar tot. La seva elegància sembla com gentleman anglès, però són francesos. Comencen amb dos temes potents, elèctrics, enganxosos, en definitiva, del millor d’aquest any. Després la cosa es frena i s’emboliquen en una cançó purament electrònica (la quarta), que no deixa de ser un pur parèntesi. Cap al final de la peça torna l’esclat pop ballable, que ja no ens deixa en tot el disc. Una banda sonora plenament estiuenca, sense gairebé pauses, que transmet la llum que a un disc com aquest se li demana i que pot servir també d’acompanyant per a un viatge.
Em recorda a: Vampire Weekend, MGMT, The Shins.
Tres caramels: “Lisztomania”, “1901”, “Lasso”.





12. The Flaming Lips – Embryonic


Formidable àlbum el que han tret aquest any els Flaming Lips i el millor dels que he pogut escoltar d’aquests nord-americans. En alguns instants, cercant entre les essències dels primers Pink Floyd, aquells que funcionaven gràcies a la imaginació de Syd Barrett. En altres, buscant en la seva etapa més simfònica. Un disc purament psicodèlic, esquizofrènic, paranoic. Comença contundent i caòtic, amb les dues primeres cançons, després “Evil” suposa un parèntesi, un reflexiu viatge a l’espai exterior. Doncs bé, bàsicament la tònica de l’hora i pico que dura el disc és aquesta. Atacs de ràbia, distorsió i improvisació, amb baixos i ritmes potents, combinats amb moments de tranquil·litat, que permeten flotar pel no res, al més pur estil “Echoes” o “Shine On You Crazy Diamond”. Psicodèlia pura i dura, en la línia de les grans obres de rock progressiu. No conec gaire la seva discografia, però s’ha de reconèixer que The Flaming Lips s’han lluït.
Em recorda a: Pink Floyd, Genesis, King Crimson.
Tres caramels: “The Sparrow Looks Up At The Machine”, “Gemini Syringes”, “Watching The Planets”.

divendres, 1 de gener del 2010

13. Jónsi & Alex – Riceboy Sleeps




Jón Þór Birgisson (Jónsi pels amics) és d’aquells artistes que es deuen avorrir si no composen. El vocalista i guitarrista de la banda islandesa Sigur Rós presenta aquí una “col·laboració artística” amb la seva parella, Alex Somers. A més, té preparat pel 2010 un nou treball amb el grup de sempre i el debut en solitari (que promet). “Riceboy Sleeps” és un projecte que combina música ambient i art visual. El resultat és més que notable. És d’aquells discos que s’han d’escoltar amb els ulls tancats i estirat en qualsevol lloc (el llit, la gespa). Et transporta cap al seu món, cap a la Islàndia natal, tant immensa, salvatge, però alhora delicada i etèria. Jónsi afirmava que volia experimentar amb aquest treball. La veritat és que no aconsegueix deslligar-se del so Sigur Rós, però el talent d’aquest artista és inacabable, i per això encara segueix sorprenent.
Em recorda a: Sigur Rós, Dvorák.
Tres caramels: “Happiness”, “Boy 1904”, “Daniell In The Sea”.



14. Franz Ferdinand – Tonight: Franz Ferdinand


La tercera entrega del quartet de Glasgow. S’ha convertit en una de les grans bandes de rock sobretot gràcies al seu debut i unes més que acceptables seqüeles. A primera vista, en aquesta s’aposta més per l’electrònica i els teclats vintage, però la filosofia de fer rock per a que les noies ballin continua viva. El nivell del primer treball serà difícil de superar, però vistes les expectatives i la pressió amb la que havien de carregar, personalment, està molt lluny de ser una decepció. Si en el futur aconsegueixen “domar” més, en alguns moments, aquestes novetats instrumentals, tenim banda per a estona. A més, és d’agrair aquesta voluntat d’evolució, sempre sota els cànons del pop-rock britànic. I per a aquells que diuen que aquest disc no té hits comparables a “Take Me Out” o “Do You Want To”: que escoltin bé, per exemple, “Ulysses” o “Twilight Omens”. Perquè el que no deixen de tenir aquesta gent és l’habilitat per a fer-te moure, siguis on siguis i estiguis com estiguis.
Em recorda a: Kaiser Chiefs, The Kinks, Mando Diao.
Tres caramels: “Ulysses”, “No You Girls”, “Twilight Omens”.



15. Venice Is Sinking – AZAR



La meva germana no acostuma a recomanar-me discos, però em va passar la referència d’aquest i, realment, es va cobrir de glòria. Comença, doncs, la llista amb aquest àlbum de pop progressiu i delicat, de fàcil digestió i amb l’encert (no és tant simple) de trobar sempre l’instrument adient en cada moment. A més, compta amb quelcom que normalment sempre agrada: el tàndem veu masculina – veu femenina. La combinació entre peces instrumentals i cançons pop més estàndard és genial i crea una banda sonora perfecte per a aquestes èpoques nadalenques. No s’embolica amb gaires barroquismes i mescla perfectament sons més elèctrics amb altres més clàssics, com els violins o els instruments de vent. La meva primera sorpresa de la llista. I a sobre he vist que són d’Athens (Georgia), com els R.E.M.!
Em recorda a: The Antlers, Arcade Fire, Sigur Rós.
Tres caramels: “Ryan’s Song”, “Okay”, “Young Master Sunshine”.


El meu TOP 15 del 2009

Arriba el Nadal, el Nou Any i tota la pesca. I toca fer una cosa que m’agrada força (a part d’inflar-me de polvorons): mirar enrere i destacar aquelles novetats musicals que han marcat el meu 2009. És una llista personal, però on no hi apareixen clàssics de la collita particular, com U2 o Muse, que deixen pas a bandes i artistes més en forma i amb més idees (ara per ara). Durant aquesta primera setmana d’any aniré penjant les diferents entrades. S’admeten opinions de tot tipus, recomanacions, crítiques i fins i tot insults. Bon Nadal I feliç 2010.