1. Deerhunter - Halcyon Digest

Lockett Pundt (Lotus Plaza) i Bradford Cox (Atlas Sound) apareixien l'any passat al meu TOP amb els seus projectes paral·lels. Ells són l'alma mater de Deerhunter. Estava clar que si aquest any treien disc, estaria entre els escollits. L'àlbum més esperat de l'any s'ha convertit, doncs, en el meu número 1, i sense cap mena de dubte. Des de la seva aparició la passada tardor, ha estat el disc que més he escoltat, i el que més m'ha influenciat, com ja ho va fer l'immens "Microcastle/Weird Era Con." (2008).

"Halcyon Digest" es construeix sobre els pilars bàsics de Deerhunter: una proposta rock, revisant el so shoegaze, reverb al màxim, amb elements de música ambient i electrònica, però potser amb un major protagonisme dels sons acústics. És potser un àlbum més accessible que "Microcastle" i "Cryptograms" (2007), però no per això menys suggerent. Tenim cançons més experimentals: "Earthquake", "Sailing", "He Would Have Laughed". Altres cançons més pop, amb una estructura més convencional i amb reminiscències del primitiu rock: "Don't Cry", "Memory Boy", "Basement Scene". I després tenim autèntics hits: "Revival", "Desire Lines" o "Helicopter". Aquesta varietat i aquesta multitud d'influències que conformen una música-collage i un pop-rock de laboratori és el que situen Deerhunter al capdavant de les bandes actuals. Perquè, per exemple, "Revival" sense l'acompanyament d'un banjo no és el mateix. "Earthquake" inicia l'àlbum de forma ambiental però quan entra una atmosfèrica guitarra distorsionada, la cançó entra en una nova fase. Es nota sobretot que Deerhunter ha usat el projectes d'Atlas Sound i Lotus Plaza com a banc de proves, a més de demostrar ser uns músics hiperprolífics (la quantitat de material que han tret en tres anys és infinita). "Helicopter" combina un original ritme amb elements aquosos i boniques frases de guitarra. Amb la tornada torna el "món eteri". Capítol a part mereix "Desire Lines", la que per mi és la millor cançó del 2010. Una peça elaborada per Lockett Pundt i cantada per ell mateix, posa sobre la taula un fet: molts li donen un gran pes a Bradford Cox en aquest projecte, segurament per ser més carismàtic i tenir aquesta aura de personatge entranyable, però la importància de l'introvertit Pundt s'ha de tenir en compte. "Desire Lines" és una cançó rock amb una enganxosa tornada a base d'arpegis de guitarra i "uooo", però a la meitat es converteix en un seguit d'escales musicals i puntejats de guitarra amb un final hipnòtic que no té desperdici. Immens.

Deerhunter ja poden ser considerats uns "grans" del rock independent, no solsament per tenir una discografia (tot i curta) sense alts i baixos, sinó també per la cascada d'idees que transmeten constantment, i de la qual la resta ens empapem. El 15 d'abril de 2011 els seguidors d'aquest quartet d'Atlanta tenim una cita amb "Halcyon Digest" a la sala Apolo de Barcelona. Deerhunter és or pur.

Em recorda a: Spacemen 3, My Bloody Valentine, Animal Collective.
Tres caramels: Revival, Helicopter, Desire Lines.

2. Arcade Fire - The Suburbs

Arcade Fire va camí de convertir-se en un dels mites de la música del segle XXI. No perquè aquest "The Suburbs" sigui millor encara que "Funeral" i "Neon Bible" (no és el meu objectiu entrar en aquest debat), sinó perquè s'estan construint una discografia sòlida, sense fisures, personal però alhora evolucionant. I això és molt difícil tenint en compte l'enorme pressió que hi ha quan un grup amb tan bona arrencada treu un nou treball. "The Suburbs" torna a ser un àlbum gloriós, potser menys èpic, però sí més cru. En molts trams del disc hi ha una enorme tensió, quelcom difícil d'aconseguir en la música. Ajuda molt el fet que els components d'Arcade Fire siguin músics de veritat, d'aquells que surten de l'àmbit acadèmic, amb una formació musical força clàssica però amb un coneixement de la música moderna immens. I com es pot palpar això en "The Suburbs"? Doncs com en els altres dos àlbums, en el seu barroquisme, en els arreglos, en els detalls melòdics, en les capes d'instruments, en la varietat de recursos que tots tenen. Per exemple, mai havia vist combinar amb tant encert uns vertiginosos violins amb una guitarra quasi-shoegaze ("Empty Room"). Que si li pogués treure tant de suc a una simple però efectiva seqüència d'acords ("We Used to Wait"). O que la música sonés tant apocalíptica quan en veritat es parla del passat ("Suburban Wars"). Perquè en el fons "The Suburbs" tracta d'allò pretèrit, de records, de memòria i com sempre, de nostàlgia. És una llàstima no haver-los pogut veure el passat novembre a Barcelona, però segueixo pensant, des que els vaig veure defensant "Funeral", que són una banda per tocar en auditoris, en llocs més formals, tot i aquest últim gir més rocker. Trobo que encara ens podriem empapar més de la seva qualitat i varietat musical. Tot i això, els Arcade Fire han estat un dels fenòmens musicals d'aquesta dècada. Esperem que ho siguin també de la següent. Plata per als canadencs.

Em recorda a: Bruce Springsteen, David Bowie, Neil Young.
Tres caramels: The Suburbs, Empty Room, We Used to Wait.

3. The Album Leaf - A Chorus of Storytellers

The Album Leaf o l'art de la música progressiva. Aquesta banda nordamericana presenta amb "A Chorus of Storytellers" el seu cinquè àlbum, mantenint la fórmula que tant bé els ha anat en anteriors treballs. Una de les grans sorpreses personals d'aquest 2010 i també el disc que més he escoltat aquest any, per haver sortit ja fa molts mesos. The Album Leaf està a cavall entre post-rock de grups com Mogwai o Sigur Rós i l'electrònica ambiental d'Air. Una aposta de moltíssima qualitat que a més es va consolidant amb els anys. Una combinació de ritmes electrònics i acústics, agradables frases de teclat i preciosos arpegis de guitarra elètrica. Aquesta és la seva base. Després ja ve allò que jo considero un art: desenvolupar la cançó. Les peces sempre arriben a bon port i quan acaben jo penso: "olé". "A Chorus of Storytellers" té algo d'urbà i algo de rural, d'inòspites praderes, o sigui, que és un àlbum comodí, gairebé per a qualsevol moment. A més, vaig tenir el plaer de gaudir-los en directe, una experiència que tornaria a repetir. Bronze per a The Album Leaf.

Em recorda a: Mogwai, Air, Sigur Rós.
Tres caramels: Blank Pages, There is a Wind, Stand Still.

4. The Tallest Man On Earth - The Wild Hunt

Sento repetir el que vaig dir fa poc menys d'un mes, després d'haver assistit al seu concert de Barcelona. Com definir aquest artista? "Jo, la meva guitarra (guitarres) i la meva veu… perquè cony vull més?", amb aquesta filosofia va per la vida el nostre amic suec Kristian Matsson, l'home més alt del món. Segurament per ser la millor veu que he sentit en directe, segurament per l'efecte sorpresa de la seva accidental descoberta en un festival de música, es fa difícil després tornar-lo a escoltar en una gravació, però és l'únic que ens queda. A més, les gravacions per al disc no es que siguin gaire bones. Tant de bo poguessim trucar-lo i que vingués a tocar i cantar sempre que volguessim… (o tenir-lo en un armari, com vaig dir). En resum, "The Wild Hunt" és un disc estiuenc, per un dia d'excursió al camp, per una tarda solellada de migdiada, sense cap tipus de preocupació. La fórmula minimalista és la mateixa que l'anterior "Shallow Graves". La pregunta és: seguirà amb aquesta fórmula o ens sorprendrà amb un gir de timó amb el següent àlbum? Ja tinc ganes de veure què passa.

Em recorda a: Bob Dylan, Bon Iver.
Très caramels: The Wild Hunt, King of Spain, A Lion's Heart.

5. The National - High Violet

Primer de tot, The National són molt elegants. Fan música elegant. I son uns músics boníssims. Tenen un bateria que és un màquina, els germans Dessner aporten les composició musical i el dandy baríton Matt Berninger aporta les lletres i la veu. Una música que va des de la obscuritat de Joy Division fins a l'èpica d'Arcade Fire, sovint amb un piano que li dóna aquest toc més clàssic, amb ritmes de bateria molt originals, amb guitarres distorsionades i atmosfèriques en molts casos. Com els Walkmen, tenen els seus moments de "copa de vi i espatxorrat al sofà". Però sobretot són molt potents. Es poden treure una cançó de rock fosc ("Anyone's Ghost"), una per a pololar sol per un carrer de nit ("Bloodbuzz Ohio"), una per a reflexionar ("Runaway") o la peça més èpica de l'any, "England". Aquest "High Violet" ha estat una de les sorpreses de l'any, perquè a més me'l vaig comprar (sí, compro cd's i m'agrada) completament a segues. Un cop més, visca Amèrica.

Em recorda a: Interpol, Arcade Fire, The Walkmen.
Tres caramels: Afraid of Everyone, Bloodbuzz Ohio, England.

6. Vampire Weekend - Contra

Els Vampire Weekend van en serio. El seu primer disc va ser un gran èxit, una gran sorpresa. Amb el segon demostren que el seu talent no és fugaç, és durader. A les melodies pop amb influències classicistes i africanes, als seus ritmes endiablats, s'hi afegeixen una major complexitat en els sons i els instruments. Com l'anterior, és un àlbum de fàcil digestió, simple de seguir, però tremendament efectiu i contagiós. Divertits coros, una juganera guitarra, alguns detalls electrònics i una original bateria al capdavant. "Horchata" és una cançó per a un matí de desembre, com avui. "California English", la millor i més complexa cançó del disc, va des d'un solo de guitarra a l'estil Graceland de Paul Simon fins al moment de protagonisme per al instruments de corda i acaba amb unes veus a l'estil Rei Lleó. I no ballar amb "Cousins" és una ofensa per a la música. Però no tot és ritme vertiginós i ganes de moure's a "Contra": "Taxi Cab" i "I Think Ur a Contra" posen la pausa. En definitiva, els Vampire Weekend es presenten com un dels grups pop amb més futur per a la nova dècada.

Em recorda a: Paul Simon, Phoenix, The Shins.
Tres caramels: Horchata, California English, Cousins.

7. Jónsi - Go

Jónsi sempre té lloc al meu TOP. Sigui amb Sigur Rós, sota el nom de Jónsi & Alex, o ara en solitari. Si l'any passat presentava un projecte eminentment ambiental, "Go" és totalment un disc pop. El so Sigur Rós hi és encara present, però l'esquema de les cançons, en la majoria de casos, és el tradicional. És un àlbum per a deixar-se portar, perquè si un es posa a escoltar-lo amb prejudicis, es pot trobar amb la banda sonora de Bambi, o algo per l'estil. En efecte, hi ha quelcom Disney en "Go", però està tan perfectament construit, tant replet d'arreglos, innovadores idees en ritme ("Animal Arithmetic"), instruments de vents ("Go Do"), instruments de corda ("Boy Lilikoi") evocadores imatges d'Islàndia ("Kolnidur"), que cada cop que l'escolto m'agrada més. A més, s'ha aconseguit una cosa força surrealista, lligar Jónsi amb Decathlon (sí, "Tornado" apareix en un anunci, qui ho hauria de dir). En definitiva, Jónsi fa un pas més endavant, molt valent realment, s'allunya cada cop més dels inicis de Sigur Rós ("Ágaetis Byrjun") i ens dóna pistes de per on poden anar els trets, a l'espera d'un nou disc del grup, segurament aquest any que ve.

Em recorda a: Sigur Rós, Arcade Fire, Antony and the Johnsons.
Tres caramels: Animal Arithmetic, Boy Lilikoi, Koldinur.

8. Standstill - Adelante Bonaparte

L'espectacle de "Rooom" de la passada tardor va acabar de confirmar la sintonia musical d'aquest grup amb les meves oïdes. Des que l'ós bru Cristian em va fer aquesta fervent recomanació per al 2010 no he pogut abandonar aquest àlbum. Es tracta d'una obra triple, formada per tres parts d'una mitja hora cadascuna. Tot i no haver pogut disfrutar de la seva trajectòria musical des del principi, molts m'han comentat que l'evolució d'Standstill cap a un pop de manufactura artesanal ha estat un gran encert. "Adelante Bonaparte" és un discàs (bé, tres). Amb influències des del savoir faire dels últims Radiohead fins a l'obscuritat de grups com Low, però amb un component familiar i de proximitat. Perquè un també s'ha de sentir orgullós que de Barcelona puguin sorgir bandes com els Standstill. Un talent que es demostra en cadascuna de les peces, amb infinitat d'arreglos (la bateria de "Vida Normal" o el glockenspiel de "La hora del acuario"), amb la complexitat pop de les seves melodies i els seus canvis de ritme ("El Resplandor")… Molts ingredients fan d'aquest "Adelante Bonaparte" un dels millors discos de la península ibèrica que he escoltat mai. Adelante!!

Em recorda a Radiohead, The New Raemon, Mishima.
Tres caramels: Adelante Bonaparte I, El Resplandor, Cuando ella toca el Piano.

9. The Walkmen - Lisbon

Passejava pels carrers i avingudes de Nova York i un nou món neixia per als meus ulls. El març passat vaig trepitjar per primer cop aquesta meravellosa ciutat. Encara no els coneixia, però The Walkmen és una magnífica banda sonora (segur) per a caminar entre gratacels, amb "Angela Surf City" per exemple. "Lisbon" és la recomanació que Roger Torras em va fer fa uns mesos, i com no acostuma a fallar, aquí venen els fruits. Aquests novayorkesos han seguit un camí paral·lel als mediàtics Strokes, sempre a l'ombra, però amb un nivell, una regularitat i una trajectòria, millors. La tradició rockera és la mateixa, les guitarres sonen sovint semblants, però hi ha més, tenen un component extra. No sabria com descriure-ho, però si il·lustrar-ho amb una cançó: "Blue as Your Blood". S'ha de ser un crack de la música per parir aquesta peça. Senta't al sofa de casa, agafa alguna cosa per beure (abans) i disfruta de cadascun dels minuts de "Lisbon", val la pena escoltar-lo amb tranquilitat. És encara més bo.

Em recorda a: The Strokes, The National, Grizzly Bear.
Tres caramels: Angela Surf City, Blue as Your Blood, Stranded.

10. Yann Tiersen - Dust Lane

"Dust Lane" consolida la imatge d'un Yann Tiersen completament allunyat del folklore milimalista francès dels seus primers treballs (compilats en la banda sonora d'Amélie). És un Tiersen més barroc, més èpic i col·losal, magnànim si es vol dir. La seva nova pàtria musical és el post-rock, música en gran part instrumental, peces progressives i distorsió, molta distorsió. Multitud de capes de so, noves atmosferes. Manté moltes melodies "made in Tiersen", de l'escola dels Michael Nyman o Phillip Glass, però l'execució és diferent. Així, jo disfruto amb aquest so, amb aquest gran artista bretó que ha sabut portar molt bé la seva carrera musical. No és tan fàcil reinventar-se i fer-ho amb la qualitat que ho ha fet ell. I no té desperdici en directe, com ja vaig comentar en el seu dia. És un dels artistes que he pogut veure en viu i en vaig sortir realment satisfet. En aquest àlbum però, hi ha de tot. L'experimentació en "Dust Lane" (la cançó), el folk de "Fuck Me", la por de "Dark Stuff" i els cops a la taula que suposen "Palestine" i "Ashes", del millor que he escoltat aquest any.

Em recorda a: Michael Nyman, Sigur Rós Arcade Fire.
Tres caramels: Dark Stuff, Palestine, Ashes.

11. Damien Jurado - Saint Bartlett

"Saint Bartlett" és un viatge per Amèrica, per l'Amèrica trista i grisa. La veritat és que cada cop em té més enganxat aquest artista de ja dilatada trajectòria, amb una barreja de melancòlic folk americà, rock i un cert caràcter underground que, dins la seva música tradicional, li dóna un toc molt personal. A més, amb la dolguda veu de Damien cantant lletres dramàtiques, de desesperació i nostàlgia. Si hagués de triar un disc dels de la llista d'aquest any per a una tarda hivernal de fred i pluja, escolliria "Saint Bartlett" sense dubtar. Tot sona rústic: la bateria, el baix, la guitarra acústica, el piano, mentre una elèctrica reverberada ens fa venir a la ment la imatge d'una habitació buida ("Rachel & Cali"). Des de peces més milimalistes, de cantautor, com "Beacon Hill", altres més rockeres, però també apagades, sense llum ni esperança (com sona la guitarra de "Wallingford"…). Però l'autor sempre és un paio destrossat sentimentalment, i que en part aconsegueix transmetre aquests estats d'emoció. Tranquils, no crec que ploreu escoltant-lo, el que us asseguro és que disfrutareu amb la seva música.

Em recorda a: Low, Pedro the Lion, Bon Iver.
Tres caramels: Arkansas, Rachel & Cali, Kansas City.

12. Beach House - Teen Dream

Beach House és la recomanació del primo Roger per aquest 2010. Un disc de pop que es construeix sobre una guitarra, un teclat, el ritme d'una bateria i unes veus psicodèliques. Pels ingredients que descric no deu semblar gaire innovador, però realment aquests Beach House són diferents. Unes melodies atractives, que et permeten deixar-te portar, que podrien ser la banda sonora per un d'aquests somnis borrosos, estranys i incomprensibles que tots tenim o hem tingut. Una música enigmàtica, per tancar els ulls i imaginar un món de fàbules i criatures mítiques. Destaco la progressió de la primera cançó, que s'inicia minimalista i acaba amb un esclat pop. La nostàlgia com a regla en peces com "Walk in the Park". La clàssica elegància de la fràgil "Used to Be". Però que no ens enganyi el nom del grup, "Teen Dream" és música d'hivern, potser assolellat, però amb fred.

Em recorden a: Atlas Sound, Animal Collective, Grizzly Bear.
Tres caramels: Zebra, Walk in the Park, 10 Mile Stereo.

13. Gorillaz - Plastic Beach

Damon Albarn és Déu. El líder dels mítics Blur és capaç, per exemple, que jo escolti hip-hop, en petites dosis. I també és capaç de convertir un projecte que va començar com una broma "animada" en una autèntica àgora de la música moderna. El batibull de gèneres musicals que hi ha en aquest àlbum és espectacular, però més ho és la naturalitat amb la qual se succeixen i es combinen. El disc comença amb una orquestra i la segueix una cançó electrònica i hip-hop. També hi ha pop, rock i un infinit nombre de col·laboracions. Albarn s'ha sabut rodejar de grans artistes per a fer aquesta obra, la única representant del Regne Unit en la meva llista. Velles glòries del rock com Lou Reed (The Velvet Underground), Mick Jones i Paul Simonon (The Clash), rapers com els De La Soul o Soop Dogg. I per aquesta raó trobem meravelles com la arabo-rapera "White Flag" o la bluriana "On Melancholy Hill". Anem doncs cap a la platja, que és molt divertida.

Em recorda a: Blur, The Chemical Brothers.
Tres caramels: White Flag, Rhinestone Eyes, On Melancholy Hill.

14. Mishima - Ordre i Aventura

En primer lloc, cal dir que no esperava que el nou disc de Mishima em sorprengués tant com el primer que vaig escoltar, "Set tota la vida" (2007), era impossible. I en efecte, no ho ha fet. Però carai, que bons són. Que simple sembla el pop quan es fa bé, quan realment és un producte artesanal. Aquest últim àlbum de Mishima és curt i concís, "macot", però de vegades trapella; a estones dolç, a estones temerari. Es converteix en un breu pica pica de no més de mitja hora, on pots tastar un "Tot torna a començar", un "L'olor de la nit", o una "Guspira, estel o carícia", per posar alguns exemples. A més, si tens un poeta romàntic com en David Carabén que va filosofant sobre la vida, tot plegat es converteix en un gran plaer. Mishima no només va revitalizar el pop en català, sinó que continua sent el seu millor estendard. I siusplau, per molts anys més.

Em recorda a: Travis, Manel, The Magnetic Fields.
Tres caramels: Tot torna a començar, Deixa'm creure, Estel guspira o carícia.

15. Lower Dens - Twin-Hand Movement

Lower Dens és el primer grup de la llista del 2010 i l'últim descobriment d'aquest any. "Twin-Hand Movement" és bàsicament un àlbum de guitarres, no instrumental, tampoc es tracta d'un exercici de virtuosisme, però si que està ple d'interessants idees. Són de l'escola dels Deerhunter i Beach House, per exemple. Molt so reverberat, influència de l'etern gènere shoegaze i sovint peces de rock primitiu. Tampoc és un disc que entri fàcilment, cal anar-lo escoltant per anar trobant els diferents detalls que s'amaguen en la seva música. El que si està clar és que tenen molt camí per endavant, molt en que millorar si volen arribar a latituds com les dels mateixos Deerhunter (i personalment, això és molt alt), però material hi ha, i jo em vaig emportar una sorpresa molt grata. L'atmosfera està creada, això és el més important, ara cal desenvolupar-la i deixar-se portar.

Em recorda a: Deerhunter, Beach House, Spacemen 3.
Tres caramels: Blue & Silver, I Get Nervous, Hospice Gates.

15+1. R.E.M. - Fables of the Reconstruction [25th Anniversary Edition]

Els R.E.M. són molt grans, en tot els sentits. I a més, trobo, que estan poc valorats. Amb 14 àlbums a l'esquena i amb un quinzè ja al forn, el tercer de la família ens fa 25 anys. Tot i no ser un dels més aclamats de la seva discografia el "Fables of the Reconstruction" és un disc genial. Més obscur i enigmàtic que anteriors i posteriors, molt més personal que altres, però tremendament agradable d'escoltar. Pot ser una banda sonora de carretera, per un dia a la muntanya o per una tarda plujosa. La veu de Michael Stipe sona més greu que mai; els arpegis del GENIAL guitarrista Peter Buck li donen molt dinamisme a les cançons; Mike Mills, baix en mà, etern amb les seves mítiques segones veus; i un moment per recordar a l'ex-bateria, l'unicellut Bill Berry, gran, però no se que se n'ha fet d'ell. En definitiva, els millors treballs i l'èxit mundial de R.E.M. encara estaven per arribar; farien discos més rockers, altres de més pausats, però el "Fables" queda allà, com un pas més d'un grup que s'intentava obrir des del rock alternatiu nord-americà al món, i amb una originalitat que sovint no s'ha subratllat tant com s'hauria d'haver fet.

Em recorda a: The Smiths, Joy Division, The Cure.
Tres caramels: Driver 8, Life and How to Live It, Green Grow the Rushes.

El meu TOP 15 musical del 2010

Personalment, els temps estan canviant. Lluny queden aquells dies on no parava d'escoltar música britànica ("britpop per qui, britpop per allà") i, de fet, encara ho segueixo fent, però sense cap nouvingut destacable. Aquesta tendència s'ha consolidat. Per altra banda, i tot hi haver un oceà entremig, els nord-americans van forts i algunes de les propostes que surten d'allà m'atrauen realment. És revelador que en un 2010 on mig any me l'he passat al Regne Unit, només hi tingui un representant entre el meu TOP (i precisament, sense dir noms, és una de les figures britpop dels 90 més importants). Aquest any, posats a mirar les nacionalitats dels artistes, no hi ha cap asiàtic, però islandesos i francesos repeteixen, algun suec, canadenc, i (!!!) representació barcelonina.
Durant aquests últims dies de 2010, doncs, aparco altres temàtiques dins aquest calaix de sastre que és l'Accés Provisional i demano disfrutar de la música. I torno a avisar: s'admeten opinions de tot tipus, recomanacions, crítiques i fins i tot insults. Bon Nadal i pròsper 2011.

Víctor Juan Abelló

Eteri

Què és allò eteri?? Allò que no es pot tocar?? Però… es pot escoltar?? Què entenc jo per "eteri"?? La meva resposta és aquesta. Seguiu el link i escolteu:
http://www.zshare.net/download/838509023b27a02b/
Víctor Juan Abelló

La Paz Simulada

"Al implicar la entrada de los EEUU y las URSS en el nuevo conflicto, la Operación Barbarroja y Pearl Harbor cambiaron su curso, convirtiéndola de contienda europea en propiamente mundial, y eso en un sentido más total y real que la de 1914-1918. Pero, a la vez, ese doble ataque por sorpresa prefiguró un verdadero "síndrome de 1941" en norteamericanos y soviéticos que fue precisamente uno de los antecedentes más consistentes de la Guerra Fría. El final de la Segunda Guerra Mundial en 1945 significó también el triunfo absoluto de los Estados Unidos y la Unión Soviética, las dos potencias agredidas y traumatizadas, "violadas" en 1941y que ahora quedaban frente a frente manteniendo su tradicional actitud recelosa ante el mundo exterior. A partir de 1949, año en que los soviéticos desarrollaron su primera bomba atómica, ambas superpotencias erigieron con rapidez un sistema defensivo destinado a prevenir una sopresa traumática como la de 1941, otro ataque a traición. La nueva actitud militar se apoyaría en las armas nucleares y en la doctrina del primer golpe, supuestamente decisivo. Norteamericanos y soviéticos proyectaron el estigma de 1941 uno sobre el otro, en especial en lo concerniente al desarrollo de una carrera de armas y sistemas idénticos, y eso ya desde un principio, cuando ambos recurrían a similares modelos de bombarderos para el transporte de las bombas nucleares. De aquí partió una carrera que llegó a la construcción de sucesivas generaciones de recursos y tecnología, la propia realidad polarizada de dos superpotencias, cada una anticipando el ataque por sorpresa de la otra."

VEIGA, Francisco; UCELAY DA CAL, Enrique; DUARTE, Ángel: "La paz simulada. Una historia de la Guerra Fría". Alianza Editorial, Madrid, 2006.

The Tallest Man On Earth

"Jo, la meva guitarra (guitarres) i la meva veu… perquè cony vull més?", amb aquesta filosofia va per la vida el nostre amic suec Kristian Matsson, l'home més alt del món. Ahir venia a Barcelona a presentar la seva curta, però superdotada discografia, en especial "The Wild Hunt" (2010), genial. I quin gust dóna veure i escoltar aquest tipus de gent en directe, perquè sentir-los en disc els desmereix, els fa mundans. Tant de bò tinguéssim tots un "Tallest" guardat a l'armari i el poguéssim escoltar quan vulguessim… en fi. Però vam quedar satisfets. Una hora i quart de concert, familiar, amb moments per recordar com "King Of Spain", "The Gardener" o "Where do my Bluebirds Fly", i un final culminat amb "Kids on the Run" al piano. Llàstima que hi hagi molts que es pensin que aquest tipus de concerts són musica de fons, d'ascensor, per a les seves converses sobre la vida. Una pena.

Unes ratlles sobre el Clàssic

Faltava encara mtja hora per al final del partit i l'afeccionat culé tenia un dubte existencial: volia més sang, continuar amb la carnisseria de gols, però en el fons sabia que aquell "megarondo" era més il·lustratiu que qualsevol pluja de gols. Aquell passar i passar la pilota demostrava més que qualsevol nombre al marcador la diferència que existia anit (no en la realitat) entre el Barça i el Reial Madrid. Les ordres de Guardiola semblaven clares, prohibit perdre la pilota de qualsevol manera, anar basculant fins que l'espai fos suficientment gran com per buscar la profunditat. El 29 de novembre de 2010 el Camp Nou va entendre aquesta realitat i va celebrar com un gol un autèntic "megarondo" a la gespa de l'Estadi.

John Adams

La mini-serie de la HBO "John Adams" narra en set episodis els 50 primers anys de la història dels Estats Units, des de la declaració de la independència de 1776 fins la mort del propi Adams i el seu amic Thomas Jefferson el 4 de juliol de 1826. De fet, la història s'incia encara en període de les 13 colònies, amb la massacre de Boston de 1770 i recorre la història d'aquest territori a través de la figura d'un dels polítics menys valorats de la història dels Estats Units: John Adams.

Sempre a l'ombra dels mites George Washington i Thomas Jefferson (primer i tercer president dels EEUU, respectivament), Adams és reivindicat aquí no només com a segon president, sinó també com un dels grans pares de la Revolució Americana. Les seves creences sobre el món, la fonamental relació que manté amb la seva dona Abigail, la relació també amb els seus fills; la series busca l'equilibri entre l'Adams polític i l'Adams pare de família. Només un gran actor com Paul Giamatti podia posar-se en la pell d'un personatge tant complex, tant brillant i alhora constantment atormentat.

La serie combina una alt nivell cinematogràfic i una fidedigna recreació històrica d'un període capdal en la història del món occidental. Es especialment interessant com s'il·lustra la relació dels nous Estats Units amb estats-nació europeus com França, Gran Bretanya o Holanda. Es troben a faltar sovint series o pel·lícules històriques d'aquest període. Aquest obra ha de considerar-se un clàssic del gènere.

Yann Tiersen: Dust Lane en directe

El multinstrumentalista bretó Yann Tiersen es presentava ahir al Sant Jordi Club de Barcelona amb una nova obra sota el braç, "Dust Lane". Es tracta d'un treball molt més obscur que els seus anteriors, lluny d'aquelles peces minimalistes de folklore francès que tant el van fer famós. Tiersen no viu ni molt menys de l'herència de les bandes sonores d'"Amélie" o "Good Bye Lenin!", i s'apropa cada cop més al post-rock, a la música progressiva i a un so ple de capes de distorsió. El resultat és brutal, sobretot en directe. Gràcies a una sala excel·lent per a concerts de mig format, amb una acústica perfecta, Tiersen i la seva banda van començar atronadors tocant algunes de les noves cançons. A mig concert, el protagonista de la nit es va quedar sol amb el seu violí, donant una lliçó de virtuosisme i ritme elèctric. La banda va tornar per encarar alguns dels moments àlgids de la nit, "Ashes" i "Palestine", les dues millors cançons d'aquest últim disc. La música sonava potent, corpulenta i grandiloquent, però combinada amb preciosistes melodies. El concert es tancava amb la reinterpretació en clau rock de la peça a piano "La Terrasse", i el públic va marxar amb un molt bon sabor de boca. Merci Yann.

Dr. Strangelove or: How I learned to stop worrying and love the bomb

La crisi dels missils a Cuba l’any 1962 es convertia en el punt culminant d’una escalada de tensió i amenaces nuclears entre els dos principals actors de la Guerra Freda, els Estats Units i la Unió Soviètica. A partir d’aquest succés, però, s’obria una nova etapa de distenció en la relació entre ambdós països. Paral·lelament, el cinema i la literatura sobre la guerra nuclear i un futur apocalíptic prenien cert protagonisme.

El 1964, però, Stanley Kubrick presentava “Dr. Strangelove” (traduïda al castellà com “¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú”), demostrant que ell, tot això, s’ho prenia en conya. Agafà la novela “Red Alert”, un thriller nuclear, i l’adaptà en clau satírica i còmica. El resultat era una comèdia negra (i en blanc i negre), plena de mala llet, parodiant fins a quin punt podia arribar un conflicte com aquest.

Bàsicament, i sense explicar gaire, la història és així: un general americà mig sonat decideix llançar un atac contra bases nuclears soviètiques sense cap tipus d’aprovació política. Quan el Pentàgon se n’entera, intenta contactar i negociar amb el país soviètic per a parar els avions atacants, ja que aquests no poden rebre cap tipus de senyal. La trama arriba a moments completament surrealistas, hilarants, amb un Peter Sellers magnífic fent un triple paper: mà dreta del general, president dels Estats Units i científic nazi mig boig. Les escenes dins la War Room (“¡Senyors, aquí no poden barallar-se! ¡Estan a la Sala de Guerra!”) o la mítica del pilot d’avió montant sobre la bomba nuclear són algunes de les perles d’aquest film. Per cert, tenim també alguna escena bèl·lica, a cavall entre la seva anterior obra, “Paths of Glory”, i la vietnamita “Full Metal Jacket”. Algo ja anunciava…

La Champions League que ens espera

Passades tres jornades i a punt de començar la quarta setmana de Champions, les cartes ja estan sobre la taula. Els principals equips d'Europa ja han demostrat, més o menys, per on aniran les seves passes, quina serà la seva trajectòria. Hi ha equips que se'ls hi preveu un sonor fracàs, d'altres han fet els deures i semblen ser sòlids aspirants al gran trofeu europeu. Aquí ve doncs els meu top 10:

10. Tottenham Hotspur: Un clàssic del futbol anglès, un aprenent en la màxima competició europea. A base de treballar durant molts anys, anar construïnt un equip de garanties i gràcies al tutelatge del gran Harry Redknapp, els Spurs per fi han aconseguit el premi. Es presenten com a novells a la Champions, però amb un equipàs. Entre d'altres: el millor carriler esquerre del món (Gareth Bale), el talentós Modric, l'elèctric Lennon, l'espàrrec Crouch i, sobretot, el nouvingut Van der Vaart. Un equip vistós, que juga per les bandes, però que té talent pel mig. L'assignatura pendent continua sent la defensa. De totes maneres, acabarà sent una grata sorpresa i ull que no es coli a quarts.

9. AC Milan: Ha pescat aquest estiu d’aquí i d’allà i li ha quedat un equip apanyadet. Robinho i Ibrahimovic han arribat a Milà a preu de ganga per a fer joc en atac amb els brasilers Ronaldinho i Pato (evidentment, si juguen els quatre junts, adéu equilibri). A més s’ha fet amb els serveis d’una de les revelacions del passat mundial, el ghanès Boateng. Manté als vells Pirlo, Seedorf o Nesta i al brillant central Thiago Silva. No està gens malament, doncs. Pot aspirar a guanyar la lliga italiana, però moltes coses hauran de funcionar a la perfecció perquè els rossoneri aixequin la “orelluda”. De moment la cosa va a mitges. Els hi auguro una tranquila primera fase, però m’estranyaria que arribéssin a quarts.

8. Olympique Lyonnais: Tot i no guanyar la lliga francesa els dos últims anys, fou semifinalista de la última Champions i continua sent el millor equip francès a l'actualitat. D'aquesta manera, aquest curs el club s'ha esmerçat en mantenir les seves perles (Lloris, Toulalan, Bastos, Lisandro) i afegir per fi un crack que doni a l'equip un salt de qualitat. L'estrella francesa Gourcuff ha arribat a Lyon per a recuperar el ceptre francès perdut i aspirar, com a mínim, a allò que es va aconseguir l'any passat a Europa. Quartfinalistes segurs; més enllà, és poc probable.

7. Manchester United: Espero equivocar-me, però em sembla que aquest no és l'any del ManU. La temporada començava amb la greu lesió de Valencia, jugador bàsic per a l'engranatge mancunià. Li seguia la polèmica Rooney i la seva posterior lesió. Sembla que comencen a fer figa a la Premier i es comença també a parlar del substitut del dinosaure Ferguson. Alguns jugadors clau es fan grans (Evra, Ferdinand) o molt grans (Van der Sar, Scholes). Tot això no ajuda. Pensant en positiu, el portuguès Nani sembla posar-se l'equip a l'esquena, responsabilitat que se li demava des de la marxa de Ronaldo. L'altra bona notícia és l'encert en la incorporació del mexicà "Chicharito" Hernández, que de moment fa oblidar l'invisible Rooney.

6. Bayern Munich: El subcampió d'Europa no ha començat bé l'any. Les lesions de les seves principals estrelles (Robben i Ribery) l'han fet molt mal. Tal com ha fet també el seu rival a l'última final, el Bayern tampoc s'ha reforçat gaire; només ha recuperat l'internacional alemany Kroos. El bloc continua sent el mateix i l'excel·lent Van Gaal el segueix dirigint. Això sí, més pressionat que mai. Aposto però, que el conjunt bavarès anirà a més durant la temporada i en el seu tram decisiu estarà a l'alçada de les expectatives. Tot i tenir una defensa més aviat feble, Schweinsteiger, Van Bommel i compayia demostraran el seu lideratge. A més, serà l'any de consolidació de Müller. A semis si es posen les piles.

5. Arsenal: El seu gran fitxatge de l'estiu ha estat Cesc Fàbregas. El català ha decidit quedar-se un any més i això és un miracle per als gunners. La proposta de Wenger seguirà sent, un any més, el futbol combinatiu. Cesc estarà recolzat per talentosos com Nasri, Arshavin, Van Persie o Walcott. Aquest curs hi ha, però, dues novetats. L'Arsenal per fi té un gran davanter, Chamakh, que a més s'acomoda molt bé en el sistema de joc dels nord-londinencs. L'altra bona noticia és l'eclosió del petit migcampista anglès Jack Wilshere. Alguns el situen com el substitut de Fàbregas, jo el veig com el seu complement ideal al mig del camp. Aquest Arsenal és el millor en molts anys.

4. Internazionale: Després de renovar mig equip l'any passat, amb resultats més que bons, quasi res s'ha mogut en terres nerazzurri. Rafa Benítez és el nou entrenador, possiblement el millor substitut de Mourinho. Dins el camp, els brasilers Julio Cesar, Maicon i Lucio segueixen dirigint a darrere, Sneijder continua sent el pont amb els de dalt i Eto'o i Milito segueixen marcant gols. Aquest any, però, el camerunès juga més al centre i els resultats estan arribant: participa més i marca més. Samu és capaç de guiar aquest gran equip cap a la segona Champions consecutiva. Els ingredients hi són.

3. Real Madrid: Florentino, segona etapa; Florentino, segon any. Nova i multimillonaria inversió per a aconseguir en poc temps allò que molts tarden anys en recuperar: el prestigi a Europa. I com es fa això? Fitxant al millor entrenador de l'any passat (Mourinho), un tipus més aviat resultadista, però futbolísticament superdotat. Comprant alguns dels jugadors més prometedors del continent (Kehdira, Ozil, Di María). El Madrid té un equip molt jove, boníssim i que sembla que de moment funciona. El problema és que Mou no és molt partidari de les rotacions i em pregunto si al moment decisiu de la temporada, els 11 jugadors que ve usant sempre estaran en òptimes condicions o acusaran el desgast.

2. Chelsea: Enèssim projecte de Roman Abramovic, enèssima oportunitat per a conquerir un títol que se'ls hi resisteix als londinencs. Consolidada la figura de Carlo Ancelotti al capdavant de l'equip, aquest es renova substituint velles glòries (Ballack, Deco, Cole) per noves peces (Ramires, Benayoun). Es tracta d'un conjunt fortíssim físicament, no mancat d'aptituts tècniques i amb molta fam de títols. L'inici de curs ha estat més que positiu, però la pregunta és: podran els Terry, Lampard i Drogba fer valer la seva experiència internacional o notaran el pas dels anys? El Chelsea és el Black Power, jo aposto a que jugaran la final a casa.

1. FC Barcelona: Deixant a part un factor merament subjectiu, el Barça es presenta com el rival a batre. Té a les seves mans tres dels millors jugadors del món (Messi, Xavi i Iniesta), que a més tenen una filosofia de joc comuna. Té un nucli dur ben consolidat, format per jugadors de la cantera (Puyol, Piqué, Valdés, etc.) i complementat per altres peces destacades en el panorama internacional (Alves, Villa, Mascherano). Un equip que sap a què juga i que té un líder destacadíssim, el seu tècnic: Josep Guardiola. Hi ha un discurs teòric i una posada en escena vistosa. En definitiva, hi ha moltes raons per pensar que aquest és el principal candidat.

Retall III

“...i per tot Barcelona s’excavaven nous refugis subterranis, a prova de bomba. Les alarmes de bombardeig i canoneig eren freqüents; generalment eren falses alarmes, però cada vegada que sonaven les sirenes els llums de tota la ciutat s’apagaven durant hores seguides i la gent més poruga baixava als soterranis". George Orwell (1903-1950), escriptor i periodista.

Retall II

“Vaig anar a prendre el metro. Al moment que hi entrava hi va haver senyal d’alarma. La gent, esglaiada, s’empenyia escales avall. Un baf intens i asfixiant sortia de la multitud atapeïda. Molta gent asseguda a les escales. Vaig preferir tornar a sortir. I vaig anar fins la plaça de Catalunya pensant que allí podria prendre el tren. Tota la ronda de la Universitat era una desolació, no i havia cap casa que no mostrés senyals de la tragèdia. A la plaça de Catalunya, estols de xicots voluntaris treballaven. Finida la feina, es van enfilar en camions i van partir". Ferran Soldevila.

Retall I

“De sobte van sonar els xiulets i els canons. Jo estava relativament tranquil, estès damunt el llit: seria casualitat tan gran que la bomba tornés a caure al mateix lloc! Però el soroll s’intensificava. Augmentava amb trepidació. Una mena de brunzit s’abatia damunt la casa i la sacsejava esfereïdorament. Vaig agafar el coixí i vaig cobrir-me’n la cara i el pit. Des d’aquest minso refugi, mirava a banda i banda, esperant d’un moment a l’altre veure esberlar-se les parets. Què deia? Recordo que parlava, segons el meu costum. Això és horrible, em semblava que murmurava, no aguantarà. Una detonació brutal. Un terrabastall dins la cambra i, en un esclat de llum com un llampec, la porta de comunicació que s’obre violentament... la bomba havia caigut a can Vidal-Vehils. Però en girar-me cap a la Universitat, em va sorprendre l’accentuació de les destrosses; ja no restava res del rellotge, cap vidre. Però la sorpresa dolorosa fou al mirar el carrer de Corts enllà, cap on mirava la gent, i veure l’esvoranc enorme d’una casa i la casa de “La Publicitat” destrossada" Ferran Soldevila (1894-1971), historiador i escriptor.

"Rooom", l'espectacle musical d'Standstill

Les negres siluetes de cinc musics s'endevinen d'entre la foscor, amb tres grans pantalles a mode de parets d'una habitació que els resguarden. Ells toquen, la música sona molt bé, el públic calla i aplaudeix quan ha d'aplaudir. Després d'hora i mitja d'un esplèndit espectacle musical, els espectadors, rendits davant l'evidència, s'aixequen per a homantejar als artistes. És el concert perfecte.

Standstill presenta amb l'espectacle video-musical "Rooom" el seu últim àlbum, "Adelante Bonaparte" (2010). Es tracta d'una proposta pop-rock molt personal i original, dotada d'una qualitat musical que fa difícil entendre que aquesta banda sigui barcelonina. Enigmàtics passatges i foscos arpegis que fan recordar a Radiohead, progressions i atmòsferes recreant els mismíssims Pink Floyd; sonen crus quan volen, i nostàlgics quan miren enrere, i amb una quotidiantitat al més pur estil barceloní.

La música va cronometrada al ritme de les imatges, o al revés, i és fàcil quedar-se bocabadat davant d'una lliçó artística i de "saber fer" tan implacables.

“Fringe” ja és major d’edat

Quan va aparèixer, ens la venien com un producte del geni J.J. Abrams. Dos anys més tard, s’estrena la tercera temporada d’aquesta sèrie de ciència-ficció, digna hereva de la col·losal “Lost”. La fórmula és molt senzilla: el misteri de la mateixa “Lost” + l’esquema de “The X-Files” + els homenatges involuntaris a “Érase una vez el cuerpo humano”.

La trama és molt més senzilla que en “Lost”, més fácil de seguir. Temporades llargues, de més de 20 episodis, on es combinen casos de ràpida solució amb capítols clau per a seguir la història principal. Però conforme van passant els episodis, “Fringe” guanya en maduresa, en complexitat, en misteri. Té un inici més aviat regular, millora a mitja primera temporada, i quan aquesta acaba, ja no la pots abandonar. Recomano doncs, ferventment aquesta sèrie, per a aquells que es van quedar buits quan va acabar “Lost”, i que necessitin una sèrie que doni peu a interminables debats sobre l’existència humana i els misteris que ens envolten. A mi m’ha donat dos anys genials.

Obrim per setembre

L’Accés Provisional torna a estar obert. Després de mig any d’experiència londinenca, torno a ser estudiant universitari per dos anys més. Darrere deixo una ciutat que realment m’ha fascinat. He pogut aconseguir el certificat Advanced de Cambridge i he pogut treballar en una de les tendes d’esports més grans, importants i atrafegades d’Europa. Però a part d’això, Londres és una ciutat que no s’oblida, vagi hom un cap de setmana o hi visqui un any sencer. Serà per aquesta multiculturitat o cacau de nacionalitats que la caracteritza, o perquè és l’elegant i punyetera capital d’un antic imperi. És impossible aborrir-se. Però si me de quedar amb dues coses on Barcelona mai estarà al nivell de Londres són els pubs i els parcs. Els primers, espais lliures de fum, amb una aura especial, on es pot disfrutar d’una bona pinta de cervesa amb tota tranquilitat. Els segons, immensos, inabastables i quasi sempre verds. Aquí quasi ens hem de conformar amb un parc de Collserola que cada dia és més petit... Això sí, el rock ja no regna a la capital britànica. Una pena, però clar, els temps canvien. Sempre ens quedarà la Premier League i el mosaic de bufandes que es pot veure el cap de setmana per la ciutat.

Espero doncs, poder actualitzar el blog regularment. Bona sort.

Easter

Només quatre dies de classe i ja quatre de pont, l’Easter. Possiblement aquesta sigui la Setmana Santa menys desitjada de la meva vida, però l’he intentat aprofitar.

Els quatre dies, una mica d’exercici als parcs de Londres. Què grans són (en tots els sentits). Espais com els Kensington Gardens, l’Holland i el Hyde Park és troben a faltar a Barcelona, tant en qualitat com en quantitat. L’entorn és molt important a l’hora de fer esport. La infinitat de camins que tenen els parcs trenquen amb la monotonia de córrer, sempre hi ha noves rutes. A més, la distracció és constant. És difícil avorrir-se veient nens jugar, esquirols, turistes, ànecs. I respirant aire pur. A veure si d’una vegada per totes em poso en forma, doncs.

El dissabte vaig poder viure el primer partit de la Premier League en un pub londinenc. El menú no estava gens malament: el transcendental Manchester United – Chelsea. Els visitants van dominar el partit i, tot i l’emoció final, es van emportar els tres punts amb un just 1 a 2. El pub “The Churchill Arms” és un dels més concorreguts de la ciutat. Tradicional, senyorial i abarrotat. Això sí, gent tranquil·la, res de “hooligans”.

Sortint del partit em vaig dirigir cap al barri de Fulham per a presenciar un dels fenòmens (en majúscules) més seguits a les illes, i al món. La “Boat Race” entre Oxford i Cambridge no és només una regata, és un esdeveniment social. Un quart de milió d’espectadors solen seguir la cursa en viu, que transcorre a través d’un dels meandres del Tàmesi (en aquest cas, a l’oest). Els joves (o no tant) aprofiten per emborratxar-se a plena llum del dia, però és també una festa familiar. La cursa en sí és com anar a veure el Tour. En directe, o els veus sortir, o els veus passar o els veus arribar. Els més llestos ho intenten seguir corrent. De fet, la regata no acostuma a durar més de vint minuts. Per cert, va guanyar Cambridge. I no ho vaig saber fins al vespre.

Avui he anat a veure una exposició (sí, jo, una exposició) de la que em vaig assabentar de casualitat, “Storm Thorgerson: Right but Wrong”. Es tracta d’una recopilació de l’obra d’Storm Thorgesson, un dels artistes més importants en el camp de les portades d’àlbums de música. Autor de la major part de les imatges de Pink Floyd, però també de Muse, The Mars Volta o Led Zeppelin, entre d’altres. Crec, però, que mereix una actualització a part.

Després m’he deixat caure pel HMV (His Master’s Voice) d’Oxford Street. Com un Fnac, però molt més gran i molt més perillós. M’he contingut i “només” han caigut els DVDs de “The Hurt Locker” i “There Will Be Blood” i el nou disc de Jonsi, dels Sigur Rós.

Bé, no m’allargo més.

Londres: cinc dies

El dens blanc del núvols desapareix i deixa pas a una sublim panoràmica de la ciutat de Londres. La primera silueta familiar és el London Eye, seguit de l’edifici del Parlament i el bast Hyde Park. Files i files de cases idèntiques, edificis baixos i grans taques verdes de tant en tant. Un petit detall em treu el primer “òstia!” en terres britàniques: Stamford Bridge. Ai... Sweet Iniesta... Aquesta tarda es compleixen els meus cinc primers dies a la capital anglesa. Em considero ja suficientment instal·lat, situat i orientat com per intentar seguir el British Way of Life o, almenys, esbrinar en què consisteix.

Després d’haver fet el Mr. Bean amb les maletes per Heathrow i l’Underground vaig poder arribar per fi a Bowden Court, la residència en la que estaré durant aquests mesos. Tot i estar situada en el noble barri de Notting Hill (al Royal Borough of Kensington and Chelsea), es tracta d’una residència senzilla, però molt correcta. És un lloc, bàsicament, d’ambient estudiantil. El barri es caracteritza per blancs edificis senyorials, sent Portobello Road l’excepció. Comerços, bars i restaurants a menys de cinc minuts, però amb una tranquilitat, realment, digna d’admirar.

La setmana, però, ha vingut marcada per l’Arsenal – Barça del passat dimecres. Un arribar i moldre dirien alguns, sobretot el meu cosí Àlex, que porta quatre anys aquí i aquest era el primer partit del Barça que podia anar a veure. L’Emirates Stadium és un camp espectacular. No serà el típic estadi britànic, però el seu públic si que ho és. Si no hagués estat (a part de Theo Walcott) per l’afecció, el Barça hagués guanyat el partit. Considero que vaig veure el millor partit de futbol que he pogut seguir fins ara. No solament per la vessant estrictament esportiva, sinó també per l’ambient, pel context, pel marc competitiu (era la Champions!). Però també per haver pogut seguir en directe i a peu de gespa l’entrenament del dia abans, per haver entrat fins les mismíssimes estranyes de l’Emirates i per poder haver intercanviat quatre paraules amb alguns dels protagonistes del dia següent. Una experiència irrepetible. Aquí a Londres consideren els herois del partit Walcott (el revulsiu) i Cesc (per lluitar contra les adversitats), però admeten que poc podran fer a la tornada al Camp Nou. Pessimistes? Segurament, sí. L’Arsenal encara no està mort, i el Barça haurà de mantenir el nivell de l’anada per a poder passar a les semifinals.

Avui divendres comença aquí un pont de quatre dies, l’Easter, la Pasqua. De moment, aquest matí, el temps ja m’ha deixat disfrutar d’una de les coses que més esperava fer: anar a córrer per Hyde Park i Kensington Gardens. Gran experiència. Envoltat de verd, amb un aire pur anormal en una metròpoli com Londres, al ritme dels londinencs Blur (qui sinó).

Intentaré anar seguint aquest diari regularment. A veure si és possible.

The Pacific: el que ens espera

Mentre la immensa “The Hurt Locker” pot convertir la guerra d’Iraq en un nou gènere del cinema bèl·lic, després de la II GM i el Vietnam; “The Pacific” torna a revisar el conflicte de 1939-45 a través d’una mini sèrie de deu episodis.

El antecedents fan pensar que el lema publicitari d’aquesta nova producció no va desencaminat: “la millor sèrie de l’any”. Amb Spielberg a la direcció i Tom Hanks encapçalant el repartiment, “Saving Private Ryan” va fregar la realitat a l’hora de recrear el desembarcament de Normandia a la platja d’Omaha. Anys més tard, amb els dos anteriorment citats a la producció, “Band Of Brothers” superava el nivell de la pel·lícula amb el format mini-sèrie. Amb un pressupost espectacular, narrava el desenllaç de la Segona Guerra Mundial en territori europeu a través d’una companyia de paracaigudistes.

El nom d’aquesta nova sèrie ja ens senyala quin és l’escenari bèl·lic ara. El pressupost, de nou, és de rècord; les perspectives, molt altes. Després d’haver vist el primer episodi, només puc dir que el que ens espera és un espectacle visual i una història humana difícils de comparar.

El factor humà

“L’esport té el poder de canviar el món. Té el poder d’inspirar i unir les persones com poques coses més... És més poderós que els governs per ensorrar les barreres racials”.
Nelson Mandela

Molt cert. Ja vaig fer una actualització parlant del poder de l’esport i la seva relació amb la política i les consciències nacionals. Però el cas sud-africà és realment espectacular. Mandela va usar el potencial aglutinador dels Springboks, la selecció sud-africana de rugbi, i va salvar el país d’una més que possible guerra civil.

El gran periodista John Carlin, demostrant el seu enorme mestratge, narra tota aquesta història, a cavall entre el que podria ser una novel·la i el que en el fons és, un relat històric, verídic. Nelson Mandela i el CNA, François Pienaar i els seus Springboks, el món afrikaner, la problemàtica de l’apartheid, etc. Però per sobre de tot El factor humà de qui el 1994 es convertia en president de Sud-àfrica, de manera formal, però també a la pràctica. El pare de tots el sud-africans.

Com a “anècdota”: L’any passat el país africà organitzava la Copa Confederacions de futbol. Durant un partit de l’amfitriona, el públic (majoritàriament de raça negra) va començar a cridar quelcom quan va tocar la pilota un dels seus jugadors, Matthew Booth, l’únic de raça blanca. De forma sorprenent, la FIFA ho va interpretar com un acte racista, ja que li va semblar que s’emulaven les lamentables imitacions d’un primat, que ja s’havien produït en alguns estadis europeus. I realment aquells, “u-u-u!!” que incomprensiblement va entendre la FIFA, no eren més que els clàssics crits d’ànim al defensa: “Booth, Booth, Booth!!”. Blatter, et vas lluir.

Alea jacta est

Liquidat l’examen d’economia medieval, només em queda el de demà, de Reis Catòlics, per acabar la carrera (si tot va bé). Quatre anys i mig d’anar fent i la llicenciatura estarà al sac.

Quan vaig començar, no les tenia totes. La Història no era en el meu cas vocacional, no era la primera opció, era una entre d’altres i no sabia si havia triat bé ni si l’acabaria. Suposo que al contrari que a molta gent, conforme va anar passant el temps, li vaig anar trobant el “puntillu”, fins al punt que és més que segur que l’any que ve continuï aquests estudis amb un màster. Té tela la cosa.

Ara, això sí, estic fins els mismíssims ous de l’Autònoma. El meu curiós és que de vegades se’m venen el cap un munt d’arguments en aquest sentit, però en altres casos, no se trobar-hi explicació. Serà tot el cacau de l’any passat, serà aquest mig any extra... Una cosa sí que la tinc clara: demà, en principi, hauria de ser llicenciat. O sigui que, “alea jacta est”.

Apocalypse Now: és només una pel·lícula?

Ahir vaig acabar ja el monogràfic de cinema sobre la guerra del Vietnam per a l’últim treball que preparem per a la carrera. I, bàsicament, trec dues conclusions. La primera és que pel·lícules com “Platoon” (1986) o “Full Metall Jacket” (1987) honren el cinema bèl·lic, són grans films. Altres, com “Good Morning, Vietnam” (1987) (divertidíssim Robin Williams), també aborden la crítica al conflicte des de la vessant còmica, no poc impregnada de dramatisme. I pel·lícules com “The Deer Hunter” (1978) narren odissees humanes i vides trencades per l’horror de la guerra. La segona conclusió és que l’ombra d’una colossal obra mestra planeja sobre aquest grup de films. “Apocalypse Now” (1979), de Francis Ford Coppola, és l’experiència cinematogràfica definitiva sobre la guerra del Vietnam. És la que millor capta la seva essència.

La trama argumental i el concepte de la història estan basats en la novel·la de Joseph Cornad, “El cor de les tenebres” (1902), tot i que no està ambientada en l’Àfrica de l’època colonial. El capità Willard, en una missió secreta, ha d’anar a buscar el coronel Kurtz (repeteix nom respecte la novel·la), que es troba en el cor de la jungla de Cambotja, i que està “completament boig i els seus mètodes són defectuosos”. Kurtz suposa un perill per a l’exèrcit nord-americà. Willard emprèn un viatge des d’un Vietnam en guerra fins al cor de la infernal selva sud-asiàtica. Uns dos-cents minuts on l’ésser humà va perdent tot signe de racionalitat en una guerra sense cap tipus d’explicació.

Aquest film ens deixa escenes mítiques i realment memorables: la destrucció inicial de la selva, amb “The End” de The Doors de fons; l’atac dels helicòpters al ritme Valquíries de Wagner; o aquella frase del coronel Kilgore: "I love the smell of napalm in the morning... The smell, you know that gasoline smell... Smells like, victory". A part d’aquests moments tan especials, el que realment cal destacar d’aquesta obra és la sensació d’angoixa, horror i tensió que provoca un viatge riu amunt, cap a la bogeria, la irracionalitat, el surrealisme. En cada capítol, en cada parada, les evidències de demència i depravació humana són majors. Tot més fosc, menys bèl·lic, però més perillós. Realment, feia temps que una pel·lícula no m’impactava i em feia reflexionar tant.

1. Animal Collective – Merriweather Post Pavilion

Un disc sense guitarres al número 1 del meu TOP?? Doncs, sí, i sense cap tipus de dubte. Alguns asseguren que “Merriweather Post Pavilion” és el millor disc de la primera dècada del SXXI, jo em limito a assenyalar (i no és poc) que és el que més ha marcat el meu 2009. Un esclat de llum i alegria pop com mai s’havia fet, sense alts ni baixos. I a sobre, els Animal Collective tenen la “indecència” de treure un EP el desembre, que també és brutal. Els hi sobra la imaginació. L’inici de l’àlbum és enigmàtic, “In The Flowers” destil·la pop pels quatre costats, però la festa no comença fins a la meitat de la cançó. I no acaba fins l’últim segon de “Brother Sport”, un monument per a acabar aquesta psicodèlica experiència. La segona és la cançó de l’any. “My Girls” és la peça electrònica més completa que he escoltat mai, està plagada d’infinits detalls sonors i no et deixa quiet en cap moment. Tant de bo totes les “canciones del verano” fossin com aquesta. A partir d’aquí, ja no pots abandonar el viatge de “Merriweather...”. Sempre amb els Beach Boys com a referència, però elaborant música per al futur. Considero que el seu antepenúltim disc, “Feels”, s’acosta més a la música que més m’agrada, però qui es pot resistir a l’encant d’aquest últim? I més si la seva presentació en directe et deixa tant bon sabor de boca. Animals del món, aquests són els nous reis de la selva!
Em recorda a: The Beach Boys, The Flaming Lips.
Tres caramels: “My Girls”, “Summertime Clothes”, “Brother Sport”.

2. Grizzly Bear – Veckatimest

Immensa obra mestra del altres ossos bruns, els de Nova York. Un referent que supera el seu excel·lent “Yellow House” i els situa com un dels grups a tenir en compte en el futur. El disc es desenvolupa al voltant de “Two Weeks”, la cançó de plata del 2009, que no desmillora ni quan surt en anuncis. Talentosos amb un folk en estat pur, superdotats per a la composició musical i amb unes melodies que anirien com anell al dit a qualsevol pel·lícula de Tim Burton. Com també fan els Fleet Foxes, Grizzly Bear explota al màxim les possibilitats que els hi donen unes bones veus. Sempre amb reminiscències folk i pop dels 60, amb uns arreglos sublims (per exemple, el bombo de “All We Ask” que li dóna un aire de fosca processó), en alguns casos potser sobrecarregant la cançó, però demostrant hores i hores de feina. Com amb els animals en perill d’extinció, aquest tipus de grups s’han de cuidar, perquè n’hi ha poquets en el món.
Em recorda a: The Beach Boys, Fleet Foxes, Radiohead.
Tres caramels: “Two Weeks”, “All We Ask”, “While You Wait For The Others”.

3. Doves – Kingdom Of Rust

Doves es mantenen a l’ombra dels grans. No han descobert la pedra filosofal, segueixen la tradició pop-rock britànica (més concretament el mite de Manchester), però es mouen amb molta elegància en això de la música. “Kingdom Of Rust” n’és l’exemple: quart àlbum, seguint aquesta més que notable línia. És un disc típic de brit rock. Comença molt fort, “Jetstream” és una peça pel final de Blade Runner (com ells afirmen), “Kingdom Of Rust” és una fosca cançó de carretera i “Winter Hill” és el millor single que ha parit el brit rock en aquesta dècada. La resta és un meravellós acompanyament, menys les tres últimes cançons. La baixada final no li permet optar a una encara millor posició. Però els Doves continuen demostrant, any rere any, la seva seriositat, la seva manera de fer, al marge dels fenòmens mediàtics que sorgeixen al seu entorn (com per exemple, els estimats Coldplay). Continuen evolucionant, incorporant aquí elements de l’electrònica, més contundència, etc. Era el disc que esperava més d’aquest 2009 i no m’ha decepcionat.
Em recorda a: Elbow, The Verve, The Stone Roses.
Tres caramels: “Jetstream”, “Kingdom Of Rust”, “Winter Hill”.

4. Dark Was The Night

“Dark Was The Night” és el recopilatori de l’any. Impulsat per la organització Red Hot per a la lluita contra la sida, reuneix la “crème de la crème” del pop-rock independent, bàsicament, nord-americà. Un disc variat dins el gènere, generós (31 cançons) i amb una qualitat anormal en aquest tipus de publicacions; les peces són de primer ordre. Apareixen grans versions: The Books i José González amb “Cello Song” de Nick Drake, Antony i Bryce Dressner amb “I Was Young When I Left Home” de Bob Dylan, Sufjan Stevens amb “You Are The Blood” dels Castanets o My Birghtest Diamond amb el conegut “Feeling Good”, per posar alguns exemples. Altres que destaquen d’entre l’extensa llista de col·laboradors? Doncs, Grizzly Bear, Bon Iver, Feist, Iron & Wine, Arcade Fire, Yo La Tengo o Alex & Jónsi. Com per no aborrir-se.
Tres caramels: “Cello Song”, “You Are The Blood”, “Hey Snow White”

5. The Antlers – Hospice

Fa uns mesos ja vaig postejar una referència d’aquest disc afirmant que estava davant d’un dels millors discos de l’any. “Touché”, és una de les meves referències del 2009. Un àlbum que convé escoltar amb tranquil·litat, en un bon lloc, còmode i disposat a deixar-se portar. “Hospice” narra la història de la lluita contra el càncer, que condueix a la mort, des del patiment d’un ser estimat. No sóc molt donat als drames, però la música aconsegueix portar-te cap a la història, i no et deixa en pau. Les cançons són progressives, van des d’un minimalisme pur cap a la catarsi instrumental. I això des de diferents angles: el folk, un piano, distorsions d’ambient. La veu també posa molt de la seva part, tràgica a més no poder, de l’escola de Jeff Buckley o Bon Iver. Benvinguts, Antlers, al meu club de bandes imprescindibles.
Em recorda a: Sigur Rós, Arcade Fire, Bon Iver.
Tres caramels: “Kettering”, “Bear”, “Two”.

6. Mono – Hymn To The Immortal Wind

Mono són els representats del continent asiàtic en aquesta llista. Una banda japonesa que porta el post-rock fins al nivell màxim d’èpica, que ens permet imaginar una pel·lícula dramàtica, heroica, de superació en cadascun dels seus minuts. Mai havia escoltat un àlbum on la melodia de les guitarres s’agermanés amb tanta perfecció amb els elements orquestrals, on aquesta combinació fes sentir a un mateix tan petit davant d’aquesta obra colossal. Comencen forts, molt forts; acaben sublims. Entremig, de tant en tant, les guitarres deixen el protagonisme al piano, que aporta un component tràgic a la narrativa, com si expliques una història. Evoquen immensitat, nostàlgia, però també destrucció i soledat. I com no, el glockenspiel també té els seus moments de glòria. La majestuositat del final és digna d’entrar a la història de la música.
Em recorda a: Godspeed You! Black Emperor, Explosions In The Sky, Mogwai.
Tres caramels: “Burial At The Sea”, “The Battle To Heaven”, “Everlasting Light”.

7. Soulsavers – Broken

Després del sensacional “It’s Not How Far You Fall, It’s The Way You Land” (2007), em feia aquest any aquella sempre incòmoda pregunta: estaran a l’alçada amb la nova entrega? Els dubtes es van començar a esvair quan vaig veure que hi hauria, de nou, una notable col·laboració de Mark Lanegan com a vocalista (quin tros de veu), a més d’aportacions de gent com Bonnie “Prince” Billy (amb la versionada “You Will Miss Me When I Burn”) o Jason Pierce (Spiritualized). He de reconèixer que el disc de 2007 em continua agradant més, però “Broken” no em va decepcionar. La mateixa fórmula, les mateixes mescles: rock (amb més protagonisme), gospel, soul, electrònica, trip-hop, ambient, etc. Fins i tot es pot percebre certa influència d’Ennio Morricone en les peces instrumentals. Soulsavers + Mark Lanegan continua sent una fòrmula d’èxit. A sobre, hi ha nou fitxatge: la veu femenina de Rosa Agostino.
Em recorda a: Spiritualized, Ennio Morricone, Portishead.
Tres caramels: “You Will Miss Me When I Burn”, “Unbalanced Pieces”, “All The Way Down”.